LA FIRETA DE GUADASSUAR I ELS D’ALGEMESÍ

LA FIRETA DE GUADASSUAR I ELS D’ALGEMESÍ

La Filodemia Riberenca (FR) o estudi de les relacions simpatètiques entre els pobles riberencs, era art conspicu i una mica intuïtiu, practicat per ments preclares i poderoses, però que al poble pla ni fu ni fa, més be tirant a fa. L’últim representant de tan ilustre art fou el llicenciat Giovanne Mustela i Fotomatón Ferrandis de Buontifarrone, genovés de nació i afincat en València des de menut, que publicà en 1787 un llibret de 61 pàgines en octava intitulat Tractatus magnus de filodemia ripariense more mathematica demonstrata., on encetava una línia d’investigació basada en frecuències estadístiques, però que no tingué continuadors.

Hui en dia la FR és ciència abstrusa i arcana. Abstrusa, perquè si abstraure els sentiments de la complexa psicologia dels individus és complicat, més ho és extraure’ls de l’informe magma de l’ànima col·lectiva d’un poble.

De tota manera, els comportaments externs ens donen alguna pista per poder esbrinar les simpaties o antipaties entre pobles veïns. I el ben cert és que entre Guadassuar i Algemesí els lligams individuals són forts i precisos. Hi havien i hi han molts matrimonis entre gent dels dos pobles, sobre tot de xics d’Algemesí que anaven a festejar a Guadassuar, on les xiques tenen justa fama de boniques i temprades. El saber popular cantat en la de l’ú o en fandango pla ja ens ho diu:

Xiques de Guadassuar,
ja podeu alçar bandera,
que els fadrins d’Algemesí
han caigut dins la ratera.

Està clar, Miquel?

També és la FR ciència arcana, val a dir antiga i poc coneguts els mecanismes mitjançant els quals actua. Per això caldria remuntar-se a finals del segle XVI, quan Algemesí i Guadassuar aconsegueixen la independència administrativa de la veïna Alzira, la qual cosa provocà una forta germanor que, soterrada, ha pervivit en el sentiment col·lectiu i que ha fet que sempre haguera una bona química i una fluïda comunicació entre els dos pobles; comunicació simpatètica perquè la viària era un camí de pols (fins l’any 1956), ple de clots i carrilades, on els carros s’enfonsaven quan plovia o les solsides el reduïen a la mitat i tallat en el temps que diuen que envoltaren el terme de canyís per a que no entrara pestilència (no està documentat) i que recorda el cantar popular en fandango (ara sí) pla:

Guadassuar poble antic,
de parets mig derrocades,
pensant-se que era Madrit
el rodaren de muralles.

Amb tot això, és clara la mútua simpatia que s’epifanava el dia de sant Vicent de la Roda acudint en masa a la fireta. Tot començava a finals de desembre quan el pare ens deia:

“Enguany no hi ha fira de Guadassuar”

Cares d’estupefacció, reguinys i fins alguna llagrimeta de les xiques, feien que vinguera de seguida l’aclariment:

“Enguany no es fa fira, perquè ja ha passat, aixina és que al mes que ve tots a la fira”

No hi havia escola per la vesprada el dia de la festa i tota la xicalla, o be en el carro del tio Paco Pulsera o a peu i acompanyats d’una persona de responsabilitat (acostumava a ser una tia fadrina), portant el berenar en una bosseta de tela, emprenia el camí de pols, agafava senderols o travessava camps on sempre hi havia algú que feia “tenca pudenta” (clavar els peus dins d’un xarco i fer-se de tarquim fins les celles). Els més desficiosos o més famolencs berenaven abans d’arribar a la fira en “ca el tio Marge” o en “ca la tia Regaora”.

L’ermita de sant Roc encenia un poc l’espurna de vore la fira que començava, ja al carrer Major, amb les parades dels toueros que portaven margallons d’ample plumero verd en sàries, vestits amb pantalons de pana, faixes, bruses de llana i espardeneyes d’espart. Hui estan protegits els margallons i no es poden ni tocar.

Seguien els qui portaven uns feixos grandíssims de canyots de canyamel. Tots volien el més alt i la tia no volia de cap manera comprar-los en eixe moment: “No vaig a portar jo els canyots tot el dia per la fira com si fora un eccehomo, i, a més, això són rabos de granera que no tenen ni suc”. Parades de dones venen torrat i unes castanyes secalloses i dures que res les reblania, cigrons secs, ametles, cacau torrat i figues farinoses. Una vella es queixava que li s’havia trencat un queixal rossegant una figa farinosa i madura. “Més madur estava el queixal”, li retrucà el firero.

A l’arribar a les parades de torrons venien les espentes i els arrepinyons, una massa humana que es creuava anant i tornant i on parar-se a xerrar era impossible. Parades de tota mena de dàtils, de joieria, de “fantasia i regalito”, de joguets. Més endavant un faquir s’engolia dos navaixes de barber, un rellotge, cristalleria de gots trencats i fins un tornillo de somier. L’home que unflava i venia bufes de tots els colors i un no acabar de “xarlatans” oferint duros a quatre pessetes, i presentant “el barrabasito de moda” i “la muñeca que dice papá i mamá”. La nòria, els cavallets, les casetes on es feia vore a la dona barbuda, la xiqueta-serpent, o aquell que deia: “Pasen señores, pasen, que va a trabajar la rata y se esconderá el ratón”. A mitjan vesprada la fira estava de gom a gom però calia pensar en tornar perquè al Gener (Al Gener, catarro, mocs i caliver) encara és curt el dia sobre allargar. Sempre es ponia el sol eixint de l’ermita i arribavem a casa cansats i a fosques.

No tornavem més prompte quan, més majors, anavem convidats a alguna casa; no més prompte, però sí més carregats de calories. Arrós de l’olla amb pilotes, que cadascuna pesava mig quilo, ternera a tallons de a dos dits, cansalada de porc, troços de pollastre i després dolços. Eixíem plens i farts i convidats per a l’any vinent amb fonda i sentida hospitalitat, com li cal al poble de les lleis (hi hagué una época en que molts xics estudiaven la carrera de Dret i d’hi el nom) i, com cal acabar l’escrit per no cansar al prudent lector, cantat en fandango pla:

En el poble de les lleis
paguen els joves pels vells,
el foraster ix de franc
i el que vol comptes, vols pleits.

Francisco José Llácer