LA FIRA DE GUADASSUAR. Josep-Antoni Domingo i Borràs
Anava a ser la primera classe, a primera hora, del primer dia de curs, d’un estiu a punt d’acabar que encara es feia de notar. Començava per fi el darrer d’un llarg seguici de trenta-vuit anys de trajectòria plens d’aventures i coneixences i l’anhelada Itaca s’oferia ja a l’abast. Ja n’hi havia hagut prou de viatge, ja! Ja hi era hora, al cap de tant de temps! Arran d’avui, per millor assaborir-ho, va pensar, el millor serà comptar els dies que aproparien poc a poc la meta tant desitjada i definitiva: la lluminària atraient, la brillant data del final de curs. I després... a fer allò que abellisca per sempre més! També va fer un ràpid esment sobre quants de joves, pobrets, l’havien suportat? Mentre així cavil·lava i amb altres semblants coses, pujava mecànicament les escales que aconduïen a l’aula del primer pis on hi era el grup d’adolescents, xiquetes i xiquets del tercer de l’ESO, línia en valencià, d’un Institut públic de ciutat que l’esperaven amb un cert grau d’expectació, doncs alguns ja en sabien del personatge que precedentment havia estat professor d’amics o coneguts, o bé de germans, cosins, oncles i fins i tot, encara què només uns ben pocs, de sa mare o son pare. Entre dites i pensaments quan se n’adonà ja hi era dins l’aula palplantat davant d’ells –seixanta ulls escrutadors rodons com a plats- tot saludant-los amb el ritual bon dia i un somriure als llavis. Després d’unes altres paraules de cortesia amb l’ànim de trencar el gel d’aquest primer encontre i també amb la intenció de conèixer-los individualment es va disposar a passar la llista amb veu alta. Començà: Anyó Ribera... i sense acabar de llegir el nom de sobte li pregunta si és de Guadassuar. El xicot, enrojolant-se amb una certa timidesa i cor sorprès, diu que no, que ell no. I ton pare i ta mare? Si, ells si. I els teus avis? Tots, va dir, tots, a més viuen allí. Jo hi vaig tots els caps de setmana. I canviant de to, pregunta: perquè s’ho ha imaginat? Però si només manca que t’anomenes Vicent... contesta el mestre. Amb això respon: no, no, em diuen Antoni. Doncs mira per on que no ens n’hem anat ni una setmana... si amb eixos cognoms no pots ser més què de Guadassuar! Coneix el poble?, Què? I li contesta: la fira, home, la Fira de Guadassuar. Soc també riberenc, d’Algemesí, veí. I d’immediat el xicot va esbossar un ample somriure de satisfacció.
No era la primera vegada que la trobada amb guadassuarencs, nadius o oriünds, dones i homes, -i a la llarga de la vida n’he conegut bastants i tots de bona estima- em feia recordar la fira, però... la fira com clar i inequívoc senyal d’identitat del poble i també com un exacte referent a la contrada. Tothom sap que els habitants d’alguns pobles de la Ribera tenen per costum visitar la fira i fins i tot en temps pretèrits no massa llunyans la celebraven amb diada o almenys mig jorn de festa, com és i era més encara abans el cas d’Algemesí. Cal només al respecte remirar-se el llibret de versos La Fira de Guadassuar publicat en 1962 –veritable antologia costumista- deguda a l’aristofànic poeta algemesinenc Lluís Martínez Domínguez (1903-1969). I és que la fira de Guadassuar marca la primera fita important del calendari de celebracions i rituals festius de la Ribera del Xúquer: “A Nadal un pas de pardal, i a sant Vicent de la Roda el dia allarga una hora” tot referint-se a eixe nou dia, creixent ja des del mateix cor de l’hivern, amb més llum i calor solar que ben prompte farà despertar la natura i brostar la novella vida vegetal i subsegüentment l’animal; per altra part però era antigament també –ara no puix que som en plena febre d’activitats citrícoles- el temps més esmorteït i inapte per a fer feines al camp i, puix que el llaurador no s’aturava mai, temps per excel·lència de reparació i renovació del llauró. Així doncs, la fira primitiva contindria certes activitats comercials per a l’abastament d’estris, ferramentes, aixovars domèstics i queviures a les que s’afegirien poc a poc després d’altres més be d’esplai i oci –de mercat a porrat- i s’embolcallaria amb el pas del temps amb tot un complex ritual d’actes, patronatges i institucions fins convertir-la en Festa Major.
Per lligams familiars vaig tenir la sort de conèixer la fira i gaudir-la des de ben xiquet, gràcies a un personatge molt genuí i popular: el tío Ismael, el de l’hostal. Era germà de llet del meu avi Bernat. Tots dos havien passat junts infància i joventut compartint amics, alegries i penes. Contaven els majors que Ismael va eixir de ca nostra per a casar-se i viure a Guadassuar, però sempre va mantenir una especial benvolença envers la família, els amics –a més de Bernat Garrofa, els entranyables Quico Penya, sobretot, i Vicent Matxacante-, i el poble, on era tan conegut com a Guadassuar. No faltava mai per festes d’Algemesí (Crist, Mare de Déu de la Salut, Bous...) i de casa fins i tot tenia clau pròpia i habitació sempre parada per a ell, coneguda entre els domèstics com “la del tío Ismael”. El recorde de complexió apersonada, fort i àgil, de pell rosada i un somriure constant als llavis, vitalista, obert de caràcter i raonador, alegre en el tracte amb els demés i seriós amb el treball i els interessos propis. Una bona persona! Vestia indefectiblement sempre brusa negra, camisa grisa, pantalons rallats i espardenyes de careta, i es cobria el cap amb gorra de visera també negra. I tot de normal, sense cap falsa addició, un autèntic personatge d’època. Un magnífic i veritable tío Canya per a que ho comprenguen els joves d’ara.
En haver passat les festes nadalenques s’esperava amb emoció el dia la Fira de Guadassuar, per a la qual l’avi el dia dels Reis ens havia repartit als menuts de la casa unes estrenetes. La mateixa vespra, mon pare em deia que li demanara permís al senyor mestre per deixar-me anar i l’home ho trobava d’allò més natural i lògic. Arribat que era el dia sant Vicent de la Roda, de bon matinet, l’avi Bernat aparellava el carro i sobre l’empostat contra els varals disposava dues rengles de cadiretes que ocuparíem la seua filla major, ma tía Pepa, fadrinota i corredora, governanta de la xicalla, i els seus nets més espigadets però que no havien assolit encara els quatre sagraments. L’entusiàstic passatge seria transportat per Careta, una egüeta de pell color canella, pèl llis i lluent, que amb pas nerviós ambientava el viatge amb la dringadissa rítmica de les campanetes del collaret, sobreposada als cruixits estridents del carro pels clots del terrós camí. L’avi, fora de poblat, s’asseuria a la barra.
Amb enyorança recorde encara el trajecte. Des de dalt del carro, com si d’una privilegiada talaia es tractara, em complaïa d’albirar l’extensió plana de la Ribera amb tots els verds xarolats, iridescents, dels tarongers sota la llum d’aquell assolellat i calmat matinet de gener. M’agradava reconèixer el perfil i fesomia dels campanars de cada llogaret i allò contribuïa a fer-me la idea de què riberencs érem els de tots els pobles. L’avi ens deia que era molt important reconèixer-los perquè així sempre sabràs on hi ets, i a més ens assabentava sobre les sèquies, caminois, sendes, partides, etc... d’aquella rural i pròxima geografia. La tieta ens cridava l’atenció sobre el molló de vora el camí que partia els termes i de quin poble era cadascuna de les parts de la imaginària ratlla que traçava. I així, amb semblants raonaments, entre voltes i revoltes, enfilàvem la recta final que aviava ja directe. Arribats que hi érem a l’ermita, l’avi davallava i prenia l’animalet del cabestre i, per evitar entrar pels carrers, doblava cap a la dreta per un camí nou que envoltava el poble que els nadius anomenaven Gran Via, on sol hi eren les escoles, i poder així guanyar el camí d’Alzira on estava l’hostal d’Ismael.
Era l’hostal un casalot de gran portalada, sempre obert de bat a bat, amb diverses dependències: ampla entrada, xemeneia, menjador i cuina, habitacions, cobert, estables diversos i corts, i allà a la fi l’hortet. L’entrada era saludada per tota la família: el tío Ismael, la dona, les filles, el gendre i el netet. Les salutacions, paraules de benvinguda i abraçades eren barrejades amb moviments inquiets de Careta, cabotades, tremolors, eriçada d’orelles i mirades de reüll... en resposta al renillar dels rossins estadants que l’havien ensumada només entrar, fins el punt d’exigir la dedicació urgent i ràpida de Bernat i Ismael amb paraules i actes per a aquietar-la fins que l’acomodaven com calia. A mi em feia gràcia tot l’efímer sambori que en un moment es muntava a la mateixa entrada de casa entre persones, animalets i coses. I és què era l’hostal punt d’afluència i confluència, allí s’aplegava gent de tots els pobles dels voltants: Alginet, L’Alcúdia, Benimodo, Carlet, Alberic, Alzira, Carcaixent, Beneixida, Castelló, Tous..., venien amb carro o en nombre major amb bicicleta –els vehicles de la postguerra, de la pobresa-, visitants sobretot i també compradors que acudien per emparaular-se amb els tractants de ramat, de més llunyana procedència, hostatjats, que exposaven llurs productes: haques, rossins, egües, matxos, ruquets... animalets tots de força. Era doncs l’hostal pel seu moviment i trànsit com una mena d’apèndix del carrer, a més a més estava immillorablement situat puix què la porta donava just enfront del carrer que aviava al Ravalet, una placeta ampla on hi eren instal·lades les darreres atraccions de la fira que resseguia un eix recte –com un cardus romà- format pels carrer l’Ermita, Major i la Plaça fins el Ravalet. I closa ja la benvinguda ens disposàvem a marxar cap a la fira.
Jo sempre volia anar amb el meu avi i ell sempre m’acceptava com dòcil vademècum, així doncs juntament amb Ismael ens dirigirem el primer cap a una mena de placeta, més be eixample de carrer, que hi havia per darrere de l’església, era la placeta dels Borratxos on ja els hi esperava Quico per a esmorzar. Quan encara quedava un tros per arribar s’escoltava ja una animada cridòria i se sentia una agradívola olor a xulla torrada que sortia de l’indret on la gent era asseguda a les tauletes de la taverna, envaïda de bona i festívola companyonia. Quico i Ismael de seguida es posarem all tall de la feina, l’avi –magre de posat i just de paraules- i jo més be miràvem i escoltàvem, molt divertits, els acudits i rialles que bastien l’ambient. Olives esclafades, allioli, barralets de vi, negre o blanc segons el gust dels comensals, alguna amanida de col, xulles torrades i fogasses de pa blanc eren les matèries mengívoles dominants, empassades les quals, per ben cloure, encara hi hauria una absenta o barrejadet i els que fumaven un puret. Tot homes, ninguna dona, llevat de la tavernera. I agafades així forces, només en doblar el cantó eixien a la plaça disposant-nos a veure tranquil·lament les parades de la fira, com un primer tast, fins l’hora de dinar en què tornàvem a l’hostal.
Tot i que el dia era de molta feina, les dones de casa encara es multiplicaven en dedicacions i atencions per obsequiar-nos als convidats com hostes privilegiats. En passar els homes el llindar del portal l’ama ordenava abocar l’arròs d’aquella monumental paella d’olla que presidiria en estar llesta l’especialitat més famosa i pròpia del poble: la pilota. Mentre s’acabava de coure, aprofitant l’absència de gent major, els xiquets aprofitàvem el moment per escodrinyar minuciosament tots els estables i corralets sense acostar-nos massa als animals per prevenció i no fer-los cap ensurt fins que una veu alta ens convocava a dinar.
La solemnitat de l’àpat, a més de l’obsequiada paella, residia amb el tracte familiar, directe, amable i de noble senzillesa, que ens procuraven. Com de casa que érem i ens sentíem havien disposat les cadires al voltant de la tauleta i sobre ella la paella i...cullera a la mà a dinar tothom. Als xiquets ens escudellaven els platets i a una altra tauleta, vora al foc, completàvem el quadre domèstic.
Els majors menjaven parsimoniosament i pautat entre cullerades i converses. Després de les lloances i excel·lències protocol·làries amb les cuineres es passava a un llarg i ordenat noticiari que transcorria des de les novetats familiars, passava per sobre els succeïts, la minva de rebudes de les collites, la incertesa del futur... fins l’oratge. Els xiquets, més ràpids, donàvem compte del nostre i demanàvem permís per anar a la placeta del Ravalet a pujar als cavallets, les barquetes o als cotxets. Però no us encanteu ni tardeu... era el senyal d’autorització concedida.
A la placeta? Això i més. Seria a primera hora de la vesprada, entre tres i quatre, quan intentàvem encara córrer tota la fira com cosa feta i certament ens trobàvem amb més d’un entrebanc. Ara, quan rellegesc les estrofes del precitat poeta revisc entre somriures la infantil aventura:
Tenen majors i xiquets
les pessetes gastadores
i pugen als cavallets
o a les barques voladores.
En arribar al cap de la fira i tenir que retornar pel carrer l’Ermita comprovàvem com
Pel camí d’Algemesí
ve una llarga romeria:
el poble s’aboca hui
ansiós de veure la fira.
. . . .
Com està el carrer Major!
Tot ell una massa humana...
Açò és fira i té sabor.
Vinga espentes a la gana!
I pels Quatre Cantons la situació s’agreujava encara molt més fins a límits perillosos:
-Eh!... Que em tiren la parà!
Tinguen més moderació...
Facen-se més cap allà!
Què falta d’educació!
Igual que una agrunsadora
menejaven la parà.
Un guàrdia li diu: -Senyora,
no es sufoque, no caurà.
Eixits que érem dels embossos i alliberats de les estretors, ens esmunyíem entre la gent i corríem ràpids cap a l’hostal per por d’arribar-hi tard. L’avi Bernat, palplantat davant la portalada, ens rebia ordenant-nos pujar al carro que ell ja tenia aparellat: hala, hala, pugeu que hi ha que arribar a casa de dia! La tia Pepa ja havia carregat el que havia firat pel matí. De seguida ens acomiadàvem semblant a quan de matí vinguérem. I dit i fet, l’avi prenia l’animalet del morral i iniciàvem el retorn a casa. El tio Ismael li recomanava: Bernat, penja-li el fanalet al varal del carro, no vaja a denunciar-te la Guàrdia Civil! Be Ismael... i gràcies per tot.
Es va fent poqueta nit,
molts romeus ja s’han cansat
veus com se’n van tot seguit
amb les coses que han firat.
Per milers les coixineres
reblides de margallons,
dàtils i castanyes seques,
figues negres i torrons.
Canyamel!, això és precís,
ametles i avellanetes,
carrets, cavalls, un parxís
i nines p’a les xiquetes.
Els darrers raigs daurats d’un sol que es ponia per sobre la Ribera mentre es formaven les primeres boirines encara ens acompanyaren fins a casa. Deliciosa jornada!. Més de cinquanta anys han passat d’aquestes enyorances! Molts ja no hi són però la fira ens els evoca. Ells abans i nosaltres ara fem la fira que a tots ens alliga a un mateix i continuat fil de vida. Em van dur els meus majors com a ells de segur els seus, jo també portaré els meus nets a la Fira de Guadassuar.
Josep-Antoni Domingo i Borràs
Cronista oficial d'Algemesí (fins el darrer estiu)
