Des d’Algemesí: LA FIRA DELS FORASTERS
Guadassuar i la seua FIRA mereixen el nostre reconeixement per haver arribat a convertir-se en una institució i un dia determinat de l’any, en centre de peregrinatge dels pobles de l’entorn; i és que el poble i especialment l’ambient de la Fira té un “no sé què” (de ser persona empraríem l’anglicisme “sex appeal”) encisador que ens atrau a través de generacions.
No podem negar l’existència de característiques comunes a una determinada zona, mes tampoc podem negar la idiosincràsia, les particularitats i diferències entre pobles sovint ben apropats.
Guadassuar té eixe “no sé què”, té unes diferències ben acusades que l’enriqueixen i són com un llaç invisible que ens atrau i ens fa anar, almenys, una volta a l’any, el dia de la Fira; a més a més d’alguna nit d’estiu a les danses. I, per alguns, el lligam es fa més fort i les visites són més continuades.
Anar a al FIRA DE GUADASSUAR entra dins d’eixa nebulositat de la nostra infantesa. Els nostres pares ja ens portaven i contaven com ells, de menuts, havien fet eixe camí (abans ple de revoltes) amb fang i fred, dalt del carro, acompanyats pels soroll característic de desconjuntat que les rodes feien al marxar per dins de la trilla. Ells i nosaltres continuàrem la tradició fins que ja adolescents començàrem a anar-hi sols. Era la primera festa que teníem després de Nadal. A l’escola amb motiu de la Fira de Guadassuar teníem festa (fins aquí arribava el vostre atractiu). Per a nosaltres, però, era una festa nostra.
A banda del viatge, el primer que recordem són els arrepinyons al tros entre els Quatre Cantons a l’Ajuntament i a l’entrada del Ravalet, i l’obligació de tornar al nostre poble carregats amb el margalló, canyamel, dàtils, avellanes, ametles i castanyes seques.
Però, mentrestant, ens havíem comprat la pilota, pujat als cavallets i menjat algun que altre dàtil (que ens donaven a tastar o l’agafaves tu, tan sols amb la intenció de tastar-lo). Mentrestant havies fet coneixences noves d’altres pobles o tornaves a vore’ls dels anys passats. Allí ens ajuntàvem des del Marquesat de Llombai, Carlet, L’Alcúdia, als d’Algemesí, Alberic, Massalavés i Alzira, i, per suposat, quasi tot Algemesí.
Tot allò passa, i quan ja de majors s’apropen els dies de la FIRA, ho recordes i comentes davant dels teus fills, parles del viatge i de tot el que la fira porta dins d’ella, els contagies de la mateixa il·lusió de la teua infantesa, i arribat el dia 22 t’ho demanen: “Pare, porta’m a la Fira de Guadassuar”, i encara que el nostre món no és d’abans, els mitjans de comunicacions permeten fer el viatge en menys de dues hores.
Allí entres de nou dins d’aquell món de joventut i després d’acomplir el ritu dels arrepinyons, cavallets, tastar els dàtils, tornes a casa carregat amb el margalló i el canyamel; cansat, però content d’haver complit un any més amb eixa tradició immersa dintre del teu cor.
Vicent Castell Llàcer (1937- 2001)
(Article publicat a la Revista de Guadassuar Inquietuds, núm. 5, de gener de 1978)
