més fotos del ball

la primera és del moment en què els festers obrim el ball, tots junts i a l'hora; les altres són d'alguns moments divertits/emotius, incloent el ballet de les xiques, el brindis de Vicent i Ximo, l'alegria de Pepe i Maribel, la de Javier en el paper de Toni Manero, i Vicent Sarabia ballant amb la seua filla. A que són una preciositat de fotos!!

primeres imatges de la festa

dissabte 19 de gener, presentació de la fira a l'Auditori; en la primera foto, un moment de l'actuació del quintet de brass; la resta són del ball de la mateixa nit: Mario va estar sembrat, encara que Ximo no es va quedar arrere; ni Ximo ni ningú, doncs tots portàvem un bon nivellet; xè, espectacular!!!!

Com podeu comprovar, vam comptar amb l'aprovació del pater, qui, en darrera instància, ens va indultar. Des d'ací enviem una salutació a mossén Xavier.

Agraïment al poble de Guadassuar

Els festers de sant Vicent Màrtir de 2008 hem acabat la nostra missió; ha conclòs el nostre any de festa amb la culminació del dia del nostre patró i el sendemà, dia de l'Aurora. Ha estat un any profitós, hem treballat pel poble i els resultats tots els coneixeu. Hem rebut moltes felicitacions.

Però això no hagués estat possible sense el suport de totes i tots vosaltres. És per això que vos demanem que manteniu el vostre compromís amb la festa i mostreu el mateix interés i esperit de col·laboració amb els nous festers entrants per a l'any 2009, als quals desitgem que els vagen molt bé les coses.

Per tot això, GRÀCIES, GRÀCIES, moltíssimes GRÀCIES!!!!

Fins sempre.

festers de sant vicent 2008
fira de guadassuar

PREGÓ 2008 - 21 gener 2008

PREGÓ anunciador de la inauguració de la Fira 2008

POBLE DE GUADASSUAR!!

Aquest any commemorem, el dia dos de febrer, el 800 aniversari del naixement de Jaume I. És, ni més ni menys, el pare de tots els valencians; conqueridor, fundador i legislador del poble valencià. Va propiciar la fundació d'un regne nou a les antigues terres de Xarq Al-Andalus, habitades durant vora cinc segles pels àrabs. Rei d'Aragó, de Mallorca i de València, Comte de Barcelona i d'Urgell, i senyor de Montpeller. En tots aquests territoris la seua llengua, la nostra, senyorejà durant segles i encara hui perdura. Els valencians venim dels conqueridors i els posteriors repobladors. I Jaume I va fer el nostre sant Vicent Màrtir protector de la conquesta, sant i patró que a Guadassuar festegem el 22 de gener i li dediquem la nostra fira.
És de persones agraïdes recordar els seus pares.

POBLE DE GUADASSUAR!!

Per la unió de tots els valencians; per la unió dels pobles germans, fills del mateix pare; per la unió de les cultures i els diferents pobles d'Europa i de la terra; treballem per fer minvar la incultura i la ignorància; pel respecte i la cooperació entre els pobles com la via més encertada per a la prevenció de conflictes, i la construcció d'una cultura de la PAU. Desterrem polítiques de confrontació, interessades i obtuses.

Fem que el nostre poble siga acollidor durant aquests dies de festa, donem la benvinguda als germans dels pobles veïns de la nostra comarca, potenciem l'esperit de concòrdia i siguem respectuosos amb els altres. Done'm exemple als nostres fills. Els nostres fills i els fills de tot el món.

Xiquets i xiquetes, vos agrada la fira??

POBLE DE GUADASSUAR!!

VISCA SANT VICENT, VISCA LA FIRA DE GUADASSUAR!!

Miquel, en nom dels set festers.

SALUTACIÓ DELS FESTERS

SALUTACIÓ DELS MAJORALS


Ja s’acosta sant Vicent i he rebut l’encàrrec de fer una salutació en nom dels set.
Portem mesos, des del gener passat que iniciàrem el periple, d’una activitat ara pausada ara frenética; i com més s’acosta la fira de 2008, més coses a fer.

A la marxeta normal de treballar i criar xiquets, li hem afegit un plus de reunions, rifes, sopars, loteries, dinars, alguna fugida, fotos, més loteries, més reunions, portal web http://guadassuarfesterssvicent08.blogspot.com/ ......., i ara el Llibre de festes, anar a les empreses i comerços a vore si volen anunciar-se i col·laborar econòmicament; contactar amb les persones que escriuran articles d’història, cultura, tradició, anècdotes.... sobre la festa; demanar escrits de salutació a les autoritats........ uf!!.
Hi ha tasca!

Però no és una queixa, ací estem perquè volem. Els festers, els majorals com deien abans (vegeu la salutació d’en Vicent Gimeno al llibre de 1997), els d’enguany i els de cada any anterior, de manera desinteressada i altruista s’arromanguen i fan la faena. I segur que acaba costant-nos algun gallet de la butxaca. Però es fa la faena a gust i amb la satisfacció de saber que estàs contribuint a mantenir una tradició secular d’una festa que ultrapassa els límits locals, fins i tot comarcals.

És per això que des d’ací m’agradaria retre un petit homenatge a tots els majorals que ens han precedit, i aprofite per encoratjar les futures generacions de fer la festa, que és una festa de tots, de tot el poble, i dels pobles veïns també.

Els meus records d’infantesa, com que jo sóc d’Algemesí, són de vindre a peu amb els amics i amigues, la colla, muntar a les atraccions de fira, passar per les “paraetes” i comprar el porrat, una mesureta de castanyes que li agradaven molt a la meua iaia, gaiatetes de caramel, pomes ensucrades, dàtils, margallons i una canyamel ben grossa que gastàvem de bastó en tornar al nostre poble, i de camí li anàvem fent repelons amb una navaixeta.

M’agraden les festes dels pobles perquè són un espai per a la convivència, perquè trenquen la rutina d’estar tot l’any treballant i celebrem en família unes coses, i amb els amics o el veïnat unes altres. Però m’agraden sobretot perquè són tradició, en el millor sentit de la paraula; o siga transmissió de fets, de costums, de pràctiques, de coneixements, de creences..... Perquè són autèntiques.

Són autèntiques, honestes, altruistes, portadores de CULTURA i de VALORS que traspassen les èpoques, les modes, els règims polítics i els governants de torn. Estem parlant del fet que ajuden a construir un model social. En l’actualitat, l’absència o carència de valors, la corrupció institucional i política, les modes passatgeres, el consumisme, l’estètica, la mentida, les apariències, les relacions personals superficials, l’avarícia, l’egoisme, l’enveja... no contribueixen en absolut en la formació de les noves generacions de joves.

Comença a ser més important el suposat èxit que dóna anar vestit a la moda, aparentar, portar bon cotxe, tindre moltes coses, consumir drogues, guanyar molts diners sense treballar, confiar en la sort, maltractar companys/es a l’escola o l’institut, ser un maleducat, no respectar ningú. I al remat, res, als vint anys ja estan farts de tot o estan cremats. És la gran diferència entre el SER i el TINDRE, ara hi ha molta gent que té moltes coses, però el cap buit o ple de pardalets. I és ací on radica el problema, en el model de societat que estem construint.

Amb tanta faena com fan els mestres, inculcant i treballant valors com la solidaritat, l’altruisme, la pau, la responsabilitat, l’amistat, el civisme, la igualtat, el respecte als altres, la llibertat de pensament, la cooperació, l’amor al proïsme, els drets humans, els deures com a ciutadà, el compartir, el respecte i la preservació del medi ambient. I en voltar el cantó de l’escola i per tots els mitjans de comunicació els ho desmunten tot.

Quan era menut, mon pare sempre em deia que “la sort se la guanya un mateix, dia a dia”, no hem de confiar massa en ella. Això ho sap molt bé la gent treballadora. I així i tot cada vegada som més esclaus de la faena i de la hipoteca. Alguna cosa falla.

Crec, millor dit, tinc la certesa que ens està passant una cosa que diu molt bé l’escriptor uruguaià Eduardo Galeano ''El mundo al revés premia al revés: desprecia la honestidad, castiga el trabajo, recompensa la falta de escrúpulos y alimenta el canibalismo''. És el món al revés. Era, com deia, el model social que estem costruint, el problema, i això afecta a qualsevol fill de veí, siga del carrer que siga. En moltes cases ja ho estan pagant, perquè a la curta i a la llarga, es genera molta frustració.

Per això dic que m’agraden les festes i estic content d’haver accedit a la petició de ser majoral, perquè estic convençut que mantenint aquesta transmissió de valors col·laborem en millorar el model social, per fer-lo més integrador de les diferències, més arrelat a la nostra identitat, més reivindicatiu, més plural, més democràtic, més just i més solidari. O almenys així és com jo ho veig, no tenim perquè estar tots d’acord!

Per acabar, solament em queda agrair, en nom de tots els majorals, la col·laboració de tot el poble que es bolca en tots els actes, en la loteria, en la rifa; dels comerços i les empreses, grans i menudes, que s’anuncien al llibre de festes; de les festeres de l’Aurora que ens aguanten cada dia i les de la Misericòrdia, amb qui hem compartit alguns bons moments. Entre totes i tots ho podem fer tot millor.

Rebeu tots una cordial salutació i us desitgem que passeu unes bones festes de sant Vicent i una bona fira.

Miquel; en nom dels set festers.

SALUTACIÓ DE LES FESTERES DE LA MISERICÒRDIA 2007

SALUTACIÓ DE LES FESTERES DE LA MISERICÒRDIA 2007


Només cal anar al diccionari per fer que les paraules cobren sentit. Paraules que pel temps, pel seu ús, o desús, han passat a ser una cosa més de la rutina.

Mossèn Alcover, diu al seu diccionari:

MISERICÒRDIA f. 1. Profunda pietat o compassió que impulsa a perdonar i a socórrer. Casa de Misericòrdia, o simplement La Misericòrdia: casa de beneficència on solen recollir-se els vells o infants desemparats.

Som les festeres de la Mare de Déu de la Misericòrdia, la patrona del poble, la que ens ensenya a perdonar, a ajudar els que ho necessiten, a ser generosos i flexibles, en dos paraules, a ser bones persones, encara que això en els temps que corren no s’estile.

Des d’ací volem agrair als festers de Sant Vicent l’oportunitat que ens han oferit de tindre una finestreta en el seu llibre i volem desitjar-los que tot els vaja bé, que els isquen bé tots els preparatius i que gaudisquen de la seua festa, que acò és una volta en la vida. I que ja saben que els ajudarem en qualsevol cosa que necessiten.

També els nostres millors desitjos a tota la gent del poble, que per ells es fa. Sobretot pels xiquets que, en veure les rodes i les llepolies se’ls obrin els ulls com plats.

BONES FESTES

Salutació de mossén Xavier, rector de la parròquia

SANT VICENT : UNA FE IL·LUSTRADA


Quan rebem el sagrament del bateig, perquè els nostres pares (afortunadament) així ho demanen a l’Església, ens introduïm en el Misteri de Crist, per a tota la vida; de manera que des d’eixe moment, quedem configurats amb Ell. En la vida i en la mort, “som” del Senyor, ho cantem en les Mises de difunts, perquè es que és així.

El bateig, que és el nostre naixement nou i definitiu, perquè naixem com a fills de Déu a la vida sobrenatural, també ens incorpora a l’Església com a membres vius del Cos de Crist; també ens perdona el pecat original que tots heretem dels nostres primers pares, exceptuant la Mare de Déu, que per això li fem festa el 8 de desembre, i, rebem, com una planteta, la llavor de la fe.

Eixa llavor de la fe, tan menuda com el xiquet o xiqueta que és batejat, es confia als pares i padrins per tal que tinguen cura d’ella i vaja creixent dia a dia. Açò crec que és així per a l’Església quan administra este sagrament a petició dels pares.

Però ara venen els problemes. La mateixa societat que els porta a batejar, després no vol que es visca el bateig, ni que es parle de Déu, ni saber massa d’eixa fe que acaben de rebre. No es vol formació cristiana, impedix quan pot que la fe es desenvolupe i cresca, i així tenim el que tenim, cada vegada menys informació, o més deformació de la fe cristiana.

I açò ho vegem tots com avança a ritme accelerat. Alguns cristians, amb els nostres defectes, (ni millors ni pitjors que altres, d’això no estem parlant, ni som qui per a parlar), vivim este fenomen amb molta preocupació i com una desgràcia.

Tot açò ve a compte perquè anem a fer festa a Sant Vicent, o a la Divina Aurora, o al mateix Crist de la Penya, o a la Mare de Déu de la Misericòrdia, o de l’Assumpció, o a Sant Roc, però haurem de reconéixer que entre el sentit del Sant o Santa en qüestió i el que significa la seua festa, i nosaltres, falta ficar “coses” de la nostra part.

Sant Vicent Màrtir, el Patró del nostre poble, a qui devem també, per la seua sang vessada, la nostra fe, és un jove il·lustrat en la fe, la qual predicava en nom del Bisbe Sant Valeri que tenia dificultats per a parlar; però sobretot, per la seua vida i testimoni. Crec que també està dient-nos que cal il·lustrar la nostra fe, que alguna cosa hem de fer per a formar-nos, que no podem viure sols de rendes i de la suposada fe dels nostres majors. Que també les noves generacions són convidades a arrimar el muscle, si és que volem ser cristians del segle que acaba de començar.

Sembla que de moment naveguem en la indefinició en aquestes qüestions, com esperant, “a vore-les vindre”.

Contemplar a Sant Vicent, crec que alguna cosa ens ha de remoure, si la seua vida es també espill per a nosaltres, per a les nostres famílies, i per al nostre futur com a cristians.

Bones festes vos desitja Javier. Rector.

LA VIDA DE GUADASSUAR EN EL PASSAT (1808-1908-1958)

LA VIDA DE GUADASSUAR EN EL PASSAT (1808-1908-1958)

J. Enric Mut i Ruiz
Cronista Oficial de Guadassuar


1. Guadassuar en 1808.

L’any 1808 començà amb la caiguda de l’Antic Règim i l’inici de la Guerra del Francés. L’ajuntament de Guadassuar (4 de gener) estava constituït per:

Fèlix Boïls, alcalde ordinari primer
Joaquín Sentamans, Bautista Belsa, Tomàs Esteve, Josef Orta i Talens, regidors
Bautista Montalvà, diputat
Joaquín Osca i Bonet, síndic Procurador General
Policarpo Montalvà, síndic Personer del Comú
Tomàs Martínez, alcalde de la Hermandad
Joaquín Boïls i Alapont, dipositari
Bautista Belsa, regidor segon, regidor diputat
Joaquín Colomina i Montalvà, dipositari de Propis
Joaquín Montalvà i Perales, Vicente Perales i Osca, Josef Pals, perits llauradors

Nomenen com a advocat de la vila, el Dr. Luis Pasqual Franco, advocat dels Reials Consells, resident a Alzira, per als diversos plets del municipi. També elegeixen com a predicador de Quaresma, competència municipal aleshores, Fra Fèlix Serena, religiós caputxí, del convent de la vila d’Alzira.

En la sessió del dia 7 de febrer l’ajuntament tria ja els majorals que hauran d’organitzar la festa de Sant Vicent de 1809, segons el costum seguit: En aquell moment tres persones forçoses s’encarregaven de la festa i de la Repartició de la Carn, amb l’ajuda dels impostos o cises imposades a certs productes i la cria d’animals, etc.

“Que por quanto hasta ahora se havían nombrado electos para la recuadación y distribución de limosnas para la festividad del titular y Patrono San Vicente Mártir, que [ha] de celebrarse en el año mil ochocientos nueve, unánimes y conformes eligieron para tales electos a Manuel Sentamans, Pedro Vicente Osca y Tomàs Añó. Y lo firmaron los que supieron.”

Entre els dies 17 i 19 de març es van produir els avalots coneguts com el Motín d’Aranjuez que suposaren l’abdicació forçosa de Carles IV i la destitució de Godoy. Començà així el regnat de Ferran VII, conegut com el Desitjat, tot i que després és va convertir en un monarca absolutista lligat a l’Antic Règim.

Dies després la família reial serà retinguda a Baiona (França) i s’intensificarà l’ocupació militar francesa amb l’entrada del mariscal Murat a Madrid. El dia 2 de maig es produirà la sublevació del poble de Madrid.

La Guerra del Francés tindrà lloc entre 1808 i 1814. L’ocupació de les terres valencianes tindrà lloc en 1811 pel general Suchet i la Ribera serà ocupada entre els dies 25 i 26 de desembre (Cullera, Alzira, Bunyol, Xiva; Xàtiva, el dia 27).


2. Guadassuar en 1908.

El període comprés entre 1874 (restauració de la dinastia borbònica després de la 1ª República) i 1923 (dictadura de Primo de Rivera), és conegut a Espanya com l’època de la Restauració (regnats d’Alfons XII i Alfons XIII), caracteritzada a grans trets per l’alternança en el poder dels dos grans partits polítics, el partit Conservador, dirigit per Antonio Cánovas del Castillo, i el partit Liberal, dirigit per Práxedes Mateo Sagasta, molt pròxims ideològicament (bipartidisme oficial). Aquest règim era conegut com el del turnisme, perquè arreglaven les eleccions per turnar-se en el poder quan tocava. També afavoria el manteniment del caciquisme local perquè era una manera de controlar les eleccions.

Entre 1907-1909 els governs d’Espanya són del Partit Conservador, presidits per Antonio Maura.

A Guadassuar, en 1908, governa un Ajuntament Liberal, integrat per:

D. Vicente Marqués Oliver, alcalde
Joaquín Oliver Lledó, 1r tinent d’alcalde
Bernardo Peris Dolz, Joaquín Ribes Navarro, Joaquín Osca Barberà, Vicente Barberà Pérez, José Añó Cléries i Salvador Ruiz Osca.
Secretari de l’Ajuntament: Gonzalo Vilar
Jutge: Rafael Gimeno Marzal

L’any comença amb fortes pluges que obliguen a suspendre i retardar la Fira, perquè els camins eren intransitables a causa del fang. Al diari del dia 21 de gener podem llegir:

Notas regionales:
GUADASUAR.- Por causa del temporal ha sido aplazada la feria hasta el día 1º del próximo febrero. (“Las Provincias”, dimarts, 21 de gener de 1908)

És una època en què comencen a preocupar-se ja per les infraestructures bàsiques de la població, per això acorden demanar permís a la superioritat per a estudiar la possibilitat de construir un clavegueram en la població i empedrar els carrers (rastells i voreres), si és possible el finançament. Continuen amb la construcció de voreres que falten en el carrer Estret i 2 de Maig, i la reparació de totes les de la vila. Aproven també l’adquisició de 5 arbustos, per a l’Alameda (= carrer de l’Ermita) i un per a la plaça de Sant Bernat, i 8 xipresos per al cementeri, dels quals encara en podem vore algun. I, finalment, acorden obres de reparació, millora i neteja del cementeri general.

En el mateix sentit, per millorar el benestar de la població, acorden fer obres de conservació del llavaner públic, ubicat al final de carrer d’Alzira, i autoritzen l’ampliació de les línies elèctriques a dos carrers més (Sant Roc i Carretera). En moltes cases no hi havia llum i tampoc en molts edificis públics, només als carrers trobem alguna “pereta”. A l’ajuntament hauran d’augmentar les “peretes”, perquè eren escasses: “… A propuesta de la comisión de alumbrado público y previa deliberación al efecto por unanimidad se acuerda el aumento de diez luces que se instalarán en la Casa Consistorial, nueve de ellas, y una en el Retén…”. Tampoc es tiraven els mobles vells sinó que s’arreglaven i s’escalfaven amb carbó, els qui podien: “Se acuerda el abono de cien pesetas a D. José Alonso Castells por el importe de varias recomposiciones hechas en el mobiliario de la casa Consistorial y otros efectos de carpintería, en el corriente año, y 75 pesetas a Hermenegildo Llopis por carbón suministrado a las oficinas municipales durante el pasado invierno…”.

Altres autoritats del poble eren el rector Miguel Roig, rector regent, i mossén Eduardo Alberich Verdejo, rector jubilat, i el vicari, primer, mossén Arturo Ruiz Perales de Guadassuar, i, després, Juan Bautista Calabuig Revert (futur Auditor del Tribunal de la Rota de la Nunciatura Apostòlica de Madrid). A més del metge titular actuava el metge Germán Palop Pla, que cada any havien de revisar els quintos útils per fer el Servici Militar.

Però la notícia més important de l’any és la suspensió de l’Ajuntament per ordre del Jutjat d’Alzira i la constitució d’un nou Ajuntament provisional. No sabem els motius d’aquesta decisió, però deu relacionar-se amb la disputa pel poder entre els partits. Ràpidament, tots els membres de l’ajuntament, tots els treballadors inclosos, van presentar per escrit la seua dimissió.

El dia 8 de setembre es va constituir el nou ajuntament interí en aplicació de l’Acte de processament i suspensió dels càrrecs d’alcalde i regidors de 29 d’agost, contra Vicente Marqués Oliver i altres, dictada pel jutjat d’Alzira. Estava format per:

Blas Colomina Montalvà, alcalde
Antonio Oliver Barberà, 1r tinent d’alcalde
Vicente Cerdà Osca, 2n tinent d’alcalde
Federico Sais Osca, síndic
Vicente Roig Juan, suplent
Carlos Barberà Gimeno, regidor interventor
Regidors: D. Vicente Garcia Martínez, primer; Vicente Alonso Ramos, segon; Aurelio Perales Osca, tercer; Enrique Rosell Barberà, quart
Alcaldes de Barri: Desiderio Montalvà Perales, primer sector; Benjamín Colomer Sala, segon sector
Juan Bautista Garcia Roselló, dipositari

José Perales Badillo, oficial major
Agustín Gimeno Garcia, oficial de secretaria
Vicente Vidal Lacruz, agutzil i pregoner
Guardes nocturns: José Gras Martínes i Salvador Torres Ribes
No es nomenen guàrdies municipals de Policia Urbana, diürns, per fer economia.
Recaptador agent executiu (1’5%): Vicente Mut Sentamans
Director del rellotge públic: Francisco Olcina Soriano
Neteja del llavaner públic: els vigilants nocturns
Guardes de Policia Rural: Salvador Castelló Barrios, Joaquín Sentamans Ruiz, José Sais Cléries i Joaquín Miravalls Català.

Però, ací no s’acaba la història, perquè el Governador comunica, el dia 5 d’octubre, que el jutge de Primera Instància d’Alzira ha declarat sense efecte l’acte de processament de 28 de setembre. Per això, cal de nou formar l’ajuntament, però com tots els membres de l’ajuntament havien presentat la seua dimissió formal, s’acorda una solució mixta (15 d’octubre): Per una banda, continua el nou Ajuntament, i, per l’altra es reintegra com a regidors a Vicente Marqués Oliver, Joaquín Oliver Lledó, Joaquín Ribes Navarro i Vicente Barberà Pérez, cessant els regidors que els havien substituït: Vicente Cerdà Osca, Enrique Rosell Barberà, Vicente Garcia Martínez i Vicente Alonso Ramos. A més, Vicente Marqués Oliver passa a ser segon tinent d’alcalde.

Pel que fa a l’activitat municipal, continuen les dificultats per mantenir les infraestructures municipals: Han de revisar les Escoles perquè el mestre propietari de l’escola de Xiquets, Rigoberto Belda Martínez, denuncia l’estat perillós. També ordenen la revisió de l’escorxador municipal i del pont ruïnós de la séquia del Comte en el camí del Carrascal i cementeri. I els guardes rurals denuncien que en la Garrofera, propietat del municipi, “habían observado una porción de pinos rodados con hacha” (16 de setembre). En efecte, hauran d’acometre la reparació de l’escola i habitació del mestre, del pont i de l’escorxador públic, perquè tot presenta ruïna (24 de setembre).

Per últim, seguint consignes superiors, “A propuesta del concejal D. Vicente Garcia Martínez se aprueba por unanimidad dar el nombre de Dos de Mayo a la calle de Canalejas”, anomenada així des de 1907, per commemorar l’aniversari (1 d’octubre).

3. Guadassuar en 1958.

L’any 1958 comença amb les conseqüències de la “Riuà” de 1957, que encara s’arrosseguen. Aquell 14 d’octubre de 1957 les aigües devastaren València, però el Riu Magre també se’n va eixir de mare i va destruir el gual del Cano. Al pont d’Algemesí trobaren un mort que el riu Sec havia arrossegat des de Venta Mina.


Guadassuar vivia en unes condicions adverses, la gelada de 1956 havia fet arrancar molts tarongers i, a més, la producció va minvar extraordinàriament en anys successius. Així i tot, Guadassuar va ajudar des del primer moment a la gent de València. El dia 15 ja eixien cotxes i motos cap a València (àrea assignada =Natzaret) amb sacs de pa i garrafes d’aigua.

L’ajuntament, presidit per Eduardo Beltrán Mut (regidors, José Añó Montañana, Moisés Boïls Osca, i Secretari, Ramón Fuentes López, jutge de pau Antonio Ors Domingo), organitza la recollida d’ajudes. Guadassuar contribuirà amb unes 40.000 ptes de l’època (240,40 euros), entre diners en metàl·lic (31.725 ptes) i aliments, a part de la roba i mobiliari de casa.

L’ajuntament aportarà 10.000 ptes. (60,10 euros), la parròquia unes altres 10.011 ptes, el Cinema Guadasuarense 2.506 (la recaptació de dos sessions), el Grup Escolar Balmes 1.402, els treballadors de l’ajuntament 1.160, la Junta local de Regs 1.000, els treballadors de la Junta 150, l’Hermandad de Llauradors, presidida per Salvador Mut Sentamans, aportà 400 k d’arròs, la Cooperativa Agrícola del Crist 100 k d’arròs, etc. Molt comentada va ser la donació de 147’80 ptes dels germanets Saravia que trencaren la seua vidriola per donar-les als afectats.

Igualment va ser molt destacada la tasca de sensibilització de Ràdio Guadassuar, (administrada per José Rodríguez González i amb els locutors Carmen Boïls Rodríguez i Salvador Colomer Añó), de les Dones d’Acció Catòlica, que recolliren unes 700 peces de roba, i del Frente de Juventudes, en la recollida de mobles.

Campanya de Nadal i Reis de 1958. El dia 2 de gener el Club d’Amics dels Estats Units de Guadassuar va organitzar un festival artisticomusical, en el qual participaren: “Salvador Ribes, artista de canto español; Ángel Aguilar, flamenquista; Evaristo Noguera, gran revelación de melodías modernas; el maestro Francisco Olcina, mago de la guitarra; el niño Ricardín Llovell, gran esperanza de Guadasuar; Genoveva Salón, cupletista; el maestro Vicente Perales, gran pianista; Manuel Arnandis, gran jotero; José Gomis Santamans, artista de baile americano y los acordeonistas José María Boils y Vicente Esteve y Antonio Garrido, gran promesa del cante jondo, todos los cuales, juntamente con el locutor José Peris Pérez, hicieron pasar al público guadasuarense una amena y agradibilísima velato, tanto por el alto y puro estilo artístico como por la finalidad que se perseguía en la misma.
El público quedó deseoso de que veladas como éstas se repitan con más frecuencia.
V.B.R. (Las Provincias, 11 de enero de 1958)

Un altre guadassuarenc que es va solidaritzar amb els afectats va ser el Bisbe d’Arad, monsenyor Vicent Roig i Villalba (Guadassuar 1905 - Valledupar 1977), que havia arribat en novembre de 1957 al poble. Quan va arribar a València i va contemplar la catastròfica situació, va donar el seu anell episcopal per als damnificats.

Des del seu nomenament de bisbe en 1946, en què va ser declarat Fill Predilecte de Guadassuar, no havia tornat al poble, per això aprofità el seu viatge a Roma, per fer la Visita ad limina al nou Papa Joan XXIII després de la mort de Pius XII, per visitar el seu poble i els seus familiars. Durant la seua estada a Guadassuar presidirà totes les festes religioses i actes diversos (Festa de Santa Cecília, Sant Vicent, Setmana Santa, Sant Isidre, Confirmacions, Comunions; benedicció altar de Sant Antoni, bandera d’Acció Catòlica de les Dones, Granja Cuper, casament Polanco-Villalba, etc.), visitarà Otinyent (Confirmacions i comunions), on el seu germà Julio Roig i Villalba és arxiprest i rector de Santa Maria i, i altres llocs, com l’Alcúdia. En el viatge a Roma, efectuat en maig de 1958, l’acompanyaren dos autocars amb veïns de Guadassuar, que aprofitaren per visitar diverses ciutats.

Aquell any serà proclamat Fester d’Honor de la Festa de Sant Vicent, festa que rebia aleshores una subvenció municipal de 2.000 ptes (12 euros). Es van repartir 800 racions de menjar en la Repartició de la Carn, cosa que indica que encara n’hi havia molta necessitat, i des del balcó de l’ajuntament va parlar el pare Estanislao, Provincial de l’orde caputxí. Era rector Salvador Cotanda Mateu i vicari Joaquín Tur Bonora.


Al Programa de Festes de 1958 podem llegir com era habitual fer un concert cada vesprada, un després de la Repartició i altre abans de la processó de Sant Vicent. La fira va acabar amb l’incendi d’una roda de cotxets, propietat de Dolores Segarra Ballester de València, situada enfront del “Cinema Guadasuarense”.

En les eleccions del terç familiar, va ser elegit nou regidor de l’ajuntament Pio Pellicer Sanz.

La Setmana Santa va ser molt celebrada i solemne. El dia 28 de març el bisbe va beneir el pas de la Mare de Déu dels Dolors, obra de l’escultor Vicente Rodilla; el dia 29 el pas de l’Oració de l’Hort i el dia 1 d’abril el pas de la Preciosíssima Sang, obres d’Enrique Galarza.

Dos grados bajo cero en Guadassuar
Guadassuar.- (Por teléfono, de nuestro corresponsal Agustín Roig).- De cuatro a cinco de la tarde del pasado domingo nevó copiosamente en esta localidad, pero no llegó a cuajar la nieve por caer juntamente con el agua. El termómetro registró dos grados bajo cero. Los más mayores del lugar no recuerdan que por estas fechas haya ocurrido un hecho semejante. El 6 de abril de 1916 hubo una gran helada, pero fue en las montañas circundantes.
Los daños que haya podido ocasionar este temporal no se pueden apreciar por el momento, pero es de suponer que habrán resultado perjudicadas notablemente las plantaciones de arroz, plantaciones de patatas y de naranjos.
(Levante, 15 d’abril de 1958)

El dia 11 de maig va beneir la imatge de la Mare de Déu de la Misericòrdia, que enguany compleix 50 anys, la qual va ser passejada per tots els carrers de Guadassuar durant els mesos de juny i juliol. També s’estrenaren els Gojos a la Mare de Déu, amb text del rector Salvador Cotanda Mateu i música d’Agustín Roig Barrios, subdirector de la Banda de música i Cronista de Guadassuar des de 1954. A finals de juliol, abans de tornar a Colòmbia, el bisbe encara va presidir l’acte de dedicació del Carrer de la Pujadeta a la Mare de Déu de la Misericòrdia. Finalment, se li va dedicar una vetlada literària d’homenatge i adéu, en la qual el cronista Agustín Roig Barrios li entregà l’estudi “Genealogia del P. Vicent”.

Aquell any un altre guadassuarenc va destacar en les notícies, el pare Estanislao va ser nomenat a Roma Definidor General de l‘Orde Caputxí per als països de parla hispanolusitana, a més dels altres cinc definidors (llengua alemanya, anglesa, francesa, italiana i orientals). Quan va arribar a Guadassuar en el mes de juny se li va organitzar una gran recepció a l’Ermita de Sant Roc.


La situació agrícola es va agreujar amb les grans gelades d’abril, la pedregada de maig i les pluges d’octubre, situació adversa que calia sumar a la limitació dels adobs per part de l’estat. En aquell moment cada llaurador només podia adquirir 50 k de sulfat amònic per fanecada de tarongers. A mitjan any aconseguiren un nou repartiment de 50 k per fanecada d’arbres grans i de 25 k d’arbres menuts. Els preus també eren baixos: es queixen que el quilo de blat es paga a 5 ptes (Un diari costava 1’5 ptes). La taronja, en canvi, a causa de l’escassesa havia pujat en la campanya 1957-1958 a 50 ptes l’arrova.

El corresponsal del diari Las Provincias, Vicente Barrios, escrivia:
“Campaña naranjera.- Está finalizando –aunque en realidad no había empezado- la campaña naranjera en esta localidad, pues las pocas arrobas de naranja nável que los naranjales de este término municipal –no llega al cinco por ciento de su producción normal- habían producido, se está recolectando rápidamente, pagándose a razón de 50 pesetas la arroba. ¡Qué lástima que la producción no hubiera alcanzado por lo menos el cincuenta por ciento!”

Per tot això calia produir altres productes per elevar els ingressos (arròs, dacsa, blat, etc.). Moltes famílies havien d’anar a França per guanyar els jornals que ací faltaven, a segar i birbar arròs.

Les pluges del 26-27 d’octubre foren intenses i el riu Verd es va desbordar per cada costat en uns 2 quilòmetres, des de Maranyent fins a l’estació d’Alzira. Forts danys patiren les produccions de creïlles i cacau, i les taronges s’aiguaren. La pluja torrencial i el vent huracanat tombaren arbres i voltaren parets i fumerals. A Guadassuar destaparen l’entrada d’un dels antics refugis antiaeris construïts durant la guerra civil. Segons els registres meteorògics caigueren uns 181 litres m2.

Una preocupació que continua és la de comptar amb centres escolars en condicions i amb capacitat. En l’any 1957 havien nascut 77 xiquets (33 xiquets i 44 xiquetes), les defuncions havien baixat a 47 (23 hòmens i 24 dones) i els matrimonis havien sigut 33. El creixement demogràfic demana noves aules, per això s’encarrega un projecte d’un nou Parvulari a l’afamat arquitecte Javier Goerlich Lleó, a construir en el solar de Mestre Cuevas-Isidro Payà, que mai es va portar a terme.

Com a curiositat, al saló de lectura del Catòlic, els socis podien llegir els diaris valencians, Las Provincias i Levante; La Vanguardia de Barcelona; ABC de Madrid; els diaris esportius Deportes i Marca, i les revistes Actualidad Española, Blanco y Negro, Mundo Hispánico, etc.

Pel que fa a l’estat, la incorporació d’Espanya al FMI (Fons Monetari Internacional) i al Banc Mundial suposarà la fi de l’autarquia econòmica, de l’intervencionisme econòmic de postguerra que tanta fam havia fet passar als espanyols. En el govern les tensions entre tecnòcrates i falangistes, que cada vegada tenen menys poder, s’accentuaren. El Ministeri de Comerç promourà l’operació Supermercats, que canviarà la vida dels residents a les grans ciutats. I l’actor Tyronne Power morirà a Espanya durant el rodatge de “Salomó i la reina de Saba”.

J. Enric Mut i Ruiz
Cronista Oficial de Guadassuar

Fonts consultades:

· A.D.V. (Arxiu Diocesà de València).
· A.H.N. (Arxiu Històric Nacional, Madrid).
· A.M.G. (Arxiu Municipal de Guadassuar). Llibres d’Actes municipals, sig. 4005 (anys 1795-1816), sig. 4018 (any 1908) i Llibre d’Actes (any 1958).
· A.R.V. (Arxiu del Regne de València, València).
· Hemeroteca de la Biblioteca Valenciana (Sant Miquel dels Reis): Periòdics “Las Provincias” (1908; 1958, corresponsal Vicente Barrios Rosell) i “Levante” (1958, corresponsal Agustín Roig Barrios).



Nota: L’ajuntament de València en agraïment a l’ajuda rebuda després de la “Riuà” de 1957 va denominar un carrer de València com Carrer de Guadassuar. Estava situat a la vora del Camí de les Moreres (actual Ciutat de les Arts i de les Ciències), per això hagué de ser canviat quan començà la construcció de l’Hemisfèric. Actualment el Carrer Guadassuar està ubicat en el barri de Campanar, darrere de l’Hospital 9 d’Octubre.

Des d’Algemesí: LA FIRA DELS FORASTERS

Des d’Algemesí: LA FIRA DELS FORASTERS

Guadassuar i la seua FIRA mereixen el nostre reconeixement per haver arribat a convertir-se en una institució i un dia determinat de l’any, en centre de peregrinatge dels pobles de l’entorn; i és que el poble i especialment l’ambient de la Fira té un “no sé què” (de ser persona empraríem l’anglicisme “sex appeal”) encisador que ens atrau a través de generacions.

No podem negar l’existència de característiques comunes a una determinada zona, mes tampoc podem negar la idiosincràsia, les particularitats i diferències entre pobles sovint ben apropats.

Guadassuar té eixe “no sé què”, té unes diferències ben acusades que l’enriqueixen i són com un llaç invisible que ens atrau i ens fa anar, almenys, una volta a l’any, el dia de la Fira; a més a més d’alguna nit d’estiu a les danses. I, per alguns, el lligam es fa més fort i les visites són més continuades.

Anar a al FIRA DE GUADASSUAR entra dins d’eixa nebulositat de la nostra infantesa. Els nostres pares ja ens portaven i contaven com ells, de menuts, havien fet eixe camí (abans ple de revoltes) amb fang i fred, dalt del carro, acompanyats pels soroll característic de desconjuntat que les rodes feien al marxar per dins de la trilla. Ells i nosaltres continuàrem la tradició fins que ja adolescents començàrem a anar-hi sols. Era la primera festa que teníem després de Nadal. A l’escola amb motiu de la Fira de Guadassuar teníem festa (fins aquí arribava el vostre atractiu). Per a nosaltres, però, era una festa nostra.

A banda del viatge, el primer que recordem són els arrepinyons al tros entre els Quatre Cantons a l’Ajuntament i a l’entrada del Ravalet, i l’obligació de tornar al nostre poble carregats amb el margalló, canyamel, dàtils, avellanes, ametles i castanyes seques.

Però, mentrestant, ens havíem comprat la pilota, pujat als cavallets i menjat algun que altre dàtil (que ens donaven a tastar o l’agafaves tu, tan sols amb la intenció de tastar-lo). Mentrestant havies fet coneixences noves d’altres pobles o tornaves a vore’ls dels anys passats. Allí ens ajuntàvem des del Marquesat de Llombai, Carlet, L’Alcúdia, als d’Algemesí, Alberic, Massalavés i Alzira, i, per suposat, quasi tot Algemesí.

Tot allò passa, i quan ja de majors s’apropen els dies de la FIRA, ho recordes i comentes davant dels teus fills, parles del viatge i de tot el que la fira porta dins d’ella, els contagies de la mateixa il·lusió de la teua infantesa, i arribat el dia 22 t’ho demanen: “Pare, porta’m a la Fira de Guadassuar”, i encara que el nostre món no és d’abans, els mitjans de comunicacions permeten fer el viatge en menys de dues hores.

Allí entres de nou dins d’aquell món de joventut i després d’acomplir el ritu dels arrepinyons, cavallets, tastar els dàtils, tornes a casa carregat amb el margalló i el canyamel; cansat, però content d’haver complit un any més amb eixa tradició immersa dintre del teu cor.


Vicent Castell Llàcer (1937- 2001)
(Article publicat a la Revista de Guadassuar Inquietuds, núm. 5, de gener de 1978)

LA FIRA DE GUADASSUAR

LA FIRA DE GUADASSUAR. Josep-Antoni Domingo i Borràs


Anava a ser la primera classe, a primera hora, del primer dia de curs, d’un estiu a punt d’acabar que encara es feia de notar. Començava per fi el darrer d’un llarg seguici de trenta-vuit anys de trajectòria plens d’aventures i coneixences i l’anhelada Itaca s’oferia ja a l’abast. Ja n’hi havia hagut prou de viatge, ja! Ja hi era hora, al cap de tant de temps! Arran d’avui, per millor assaborir-ho, va pensar, el millor serà comptar els dies que aproparien poc a poc la meta tant desitjada i definitiva: la lluminària atraient, la brillant data del final de curs. I després... a fer allò que abellisca per sempre més! També va fer un ràpid esment sobre quants de joves, pobrets, l’havien suportat? Mentre així cavil·lava i amb altres semblants coses, pujava mecànicament les escales que aconduïen a l’aula del primer pis on hi era el grup d’adolescents, xiquetes i xiquets del tercer de l’ESO, línia en valencià, d’un Institut públic de ciutat que l’esperaven amb un cert grau d’expectació, doncs alguns ja en sabien del personatge que precedentment havia estat professor d’amics o coneguts, o bé de germans, cosins, oncles i fins i tot, encara què només uns ben pocs, de sa mare o son pare. Entre dites i pensaments quan se n’adonà ja hi era dins l’aula palplantat davant d’ells –seixanta ulls escrutadors rodons com a plats- tot saludant-los amb el ritual bon dia i un somriure als llavis. Després d’unes altres paraules de cortesia amb l’ànim de trencar el gel d’aquest primer encontre i també amb la intenció de conèixer-los individualment es va disposar a passar la llista amb veu alta. Començà: Anyó Ribera... i sense acabar de llegir el nom de sobte li pregunta si és de Guadassuar. El xicot, enrojolant-se amb una certa timidesa i cor sorprès, diu que no, que ell no. I ton pare i ta mare? Si, ells si. I els teus avis? Tots, va dir, tots, a més viuen allí. Jo hi vaig tots els caps de setmana. I canviant de to, pregunta: perquè s’ho ha imaginat? Però si només manca que t’anomenes Vicent... contesta el mestre. Amb això respon: no, no, em diuen Antoni. Doncs mira per on que no ens n’hem anat ni una setmana... si amb eixos cognoms no pots ser més què de Guadassuar! Coneix el poble?, Què? I li contesta: la fira, home, la Fira de Guadassuar. Soc també riberenc, d’Algemesí, veí. I d’immediat el xicot va esbossar un ample somriure de satisfacció.

No era la primera vegada que la trobada amb guadassuarencs, nadius o oriünds, dones i homes, -i a la llarga de la vida n’he conegut bastants i tots de bona estima- em feia recordar la fira, però... la fira com clar i inequívoc senyal d’identitat del poble i també com un exacte referent a la contrada. Tothom sap que els habitants d’alguns pobles de la Ribera tenen per costum visitar la fira i fins i tot en temps pretèrits no massa llunyans la celebraven amb diada o almenys mig jorn de festa, com és i era més encara abans el cas d’Algemesí. Cal només al respecte remirar-se el llibret de versos La Fira de Guadassuar publicat en 1962 –veritable antologia costumista- deguda a l’aristofànic poeta algemesinenc Lluís Martínez Domínguez (1903-1969). I és que la fira de Guadassuar marca la primera fita important del calendari de celebracions i rituals festius de la Ribera del Xúquer: “A Nadal un pas de pardal, i a sant Vicent de la Roda el dia allarga una hora” tot referint-se a eixe nou dia, creixent ja des del mateix cor de l’hivern, amb més llum i calor solar que ben prompte farà despertar la natura i brostar la novella vida vegetal i subsegüentment l’animal; per altra part però era antigament també –ara no puix que som en plena febre d’activitats citrícoles- el temps més esmorteït i inapte per a fer feines al camp i, puix que el llaurador no s’aturava mai, temps per excel·lència de reparació i renovació del llauró. Així doncs, la fira primitiva contindria certes activitats comercials per a l’abastament d’estris, ferramentes, aixovars domèstics i queviures a les que s’afegirien poc a poc després d’altres més be d’esplai i oci –de mercat a porrat- i s’embolcallaria amb el pas del temps amb tot un complex ritual d’actes, patronatges i institucions fins convertir-la en Festa Major.

Per lligams familiars vaig tenir la sort de conèixer la fira i gaudir-la des de ben xiquet, gràcies a un personatge molt genuí i popular: el tío Ismael, el de l’hostal. Era germà de llet del meu avi Bernat. Tots dos havien passat junts infància i joventut compartint amics, alegries i penes. Contaven els majors que Ismael va eixir de ca nostra per a casar-se i viure a Guadassuar, però sempre va mantenir una especial benvolença envers la família, els amics –a més de Bernat Garrofa, els entranyables Quico Penya, sobretot, i Vicent Matxacante-, i el poble, on era tan conegut com a Guadassuar. No faltava mai per festes d’Algemesí (Crist, Mare de Déu de la Salut, Bous...) i de casa fins i tot tenia clau pròpia i habitació sempre parada per a ell, coneguda entre els domèstics com “la del tío Ismael”. El recorde de complexió apersonada, fort i àgil, de pell rosada i un somriure constant als llavis, vitalista, obert de caràcter i raonador, alegre en el tracte amb els demés i seriós amb el treball i els interessos propis. Una bona persona! Vestia indefectiblement sempre brusa negra, camisa grisa, pantalons rallats i espardenyes de careta, i es cobria el cap amb gorra de visera també negra. I tot de normal, sense cap falsa addició, un autèntic personatge d’època. Un magnífic i veritable tío Canya per a que ho comprenguen els joves d’ara.

En haver passat les festes nadalenques s’esperava amb emoció el dia la Fira de Guadassuar, per a la qual l’avi el dia dels Reis ens havia repartit als menuts de la casa unes estrenetes. La mateixa vespra, mon pare em deia que li demanara permís al senyor mestre per deixar-me anar i l’home ho trobava d’allò més natural i lògic. Arribat que era el dia sant Vicent de la Roda, de bon matinet, l’avi Bernat aparellava el carro i sobre l’empostat contra els varals disposava dues rengles de cadiretes que ocuparíem la seua filla major, ma tía Pepa, fadrinota i corredora, governanta de la xicalla, i els seus nets més espigadets però que no havien assolit encara els quatre sagraments. L’entusiàstic passatge seria transportat per Careta, una egüeta de pell color canella, pèl llis i lluent, que amb pas nerviós ambientava el viatge amb la dringadissa rítmica de les campanetes del collaret, sobreposada als cruixits estridents del carro pels clots del terrós camí. L’avi, fora de poblat, s’asseuria a la barra.

Amb enyorança recorde encara el trajecte. Des de dalt del carro, com si d’una privilegiada talaia es tractara, em complaïa d’albirar l’extensió plana de la Ribera amb tots els verds xarolats, iridescents, dels tarongers sota la llum d’aquell assolellat i calmat matinet de gener. M’agradava reconèixer el perfil i fesomia dels campanars de cada llogaret i allò contribuïa a fer-me la idea de què riberencs érem els de tots els pobles. L’avi ens deia que era molt important reconèixer-los perquè així sempre sabràs on hi ets, i a més ens assabentava sobre les sèquies, caminois, sendes, partides, etc... d’aquella rural i pròxima geografia. La tieta ens cridava l’atenció sobre el molló de vora el camí que partia els termes i de quin poble era cadascuna de les parts de la imaginària ratlla que traçava. I així, amb semblants raonaments, entre voltes i revoltes, enfilàvem la recta final que aviava ja directe. Arribats que hi érem a l’ermita, l’avi davallava i prenia l’animalet del cabestre i, per evitar entrar pels carrers, doblava cap a la dreta per un camí nou que envoltava el poble que els nadius anomenaven Gran Via, on sol hi eren les escoles, i poder així guanyar el camí d’Alzira on estava l’hostal d’Ismael.

Era l’hostal un casalot de gran portalada, sempre obert de bat a bat, amb diverses dependències: ampla entrada, xemeneia, menjador i cuina, habitacions, cobert, estables diversos i corts, i allà a la fi l’hortet. L’entrada era saludada per tota la família: el tío Ismael, la dona, les filles, el gendre i el netet. Les salutacions, paraules de benvinguda i abraçades eren barrejades amb moviments inquiets de Careta, cabotades, tremolors, eriçada d’orelles i mirades de reüll... en resposta al renillar dels rossins estadants que l’havien ensumada només entrar, fins el punt d’exigir la dedicació urgent i ràpida de Bernat i Ismael amb paraules i actes per a aquietar-la fins que l’acomodaven com calia. A mi em feia gràcia tot l’efímer sambori que en un moment es muntava a la mateixa entrada de casa entre persones, animalets i coses. I és què era l’hostal punt d’afluència i confluència, allí s’aplegava gent de tots els pobles dels voltants: Alginet, L’Alcúdia, Benimodo, Carlet, Alberic, Alzira, Carcaixent, Beneixida, Castelló, Tous..., venien amb carro o en nombre major amb bicicleta –els vehicles de la postguerra, de la pobresa-, visitants sobretot i també compradors que acudien per emparaular-se amb els tractants de ramat, de més llunyana procedència, hostatjats, que exposaven llurs productes: haques, rossins, egües, matxos, ruquets... animalets tots de força. Era doncs l’hostal pel seu moviment i trànsit com una mena d’apèndix del carrer, a més a més estava immillorablement situat puix què la porta donava just enfront del carrer que aviava al Ravalet, una placeta ampla on hi eren instal·lades les darreres atraccions de la fira que resseguia un eix recte –com un cardus romà- format pels carrer l’Ermita, Major i la Plaça fins el Ravalet. I closa ja la benvinguda ens disposàvem a marxar cap a la fira.

Jo sempre volia anar amb el meu avi i ell sempre m’acceptava com dòcil vademècum, així doncs juntament amb Ismael ens dirigirem el primer cap a una mena de placeta, més be eixample de carrer, que hi havia per darrere de l’església, era la placeta dels Borratxos on ja els hi esperava Quico per a esmorzar. Quan encara quedava un tros per arribar s’escoltava ja una animada cridòria i se sentia una agradívola olor a xulla torrada que sortia de l’indret on la gent era asseguda a les tauletes de la taverna, envaïda de bona i festívola companyonia. Quico i Ismael de seguida es posarem all tall de la feina, l’avi –magre de posat i just de paraules- i jo més be miràvem i escoltàvem, molt divertits, els acudits i rialles que bastien l’ambient. Olives esclafades, allioli, barralets de vi, negre o blanc segons el gust dels comensals, alguna amanida de col, xulles torrades i fogasses de pa blanc eren les matèries mengívoles dominants, empassades les quals, per ben cloure, encara hi hauria una absenta o barrejadet i els que fumaven un puret. Tot homes, ninguna dona, llevat de la tavernera. I agafades així forces, només en doblar el cantó eixien a la plaça disposant-nos a veure tranquil·lament les parades de la fira, com un primer tast, fins l’hora de dinar en què tornàvem a l’hostal.

Tot i que el dia era de molta feina, les dones de casa encara es multiplicaven en dedicacions i atencions per obsequiar-nos als convidats com hostes privilegiats. En passar els homes el llindar del portal l’ama ordenava abocar l’arròs d’aquella monumental paella d’olla que presidiria en estar llesta l’especialitat més famosa i pròpia del poble: la pilota. Mentre s’acabava de coure, aprofitant l’absència de gent major, els xiquets aprofitàvem el moment per escodrinyar minuciosament tots els estables i corralets sense acostar-nos massa als animals per prevenció i no fer-los cap ensurt fins que una veu alta ens convocava a dinar.

La solemnitat de l’àpat, a més de l’obsequiada paella, residia amb el tracte familiar, directe, amable i de noble senzillesa, que ens procuraven. Com de casa que érem i ens sentíem havien disposat les cadires al voltant de la tauleta i sobre ella la paella i...cullera a la mà a dinar tothom. Als xiquets ens escudellaven els platets i a una altra tauleta, vora al foc, completàvem el quadre domèstic.

Els majors menjaven parsimoniosament i pautat entre cullerades i converses. Després de les lloances i excel·lències protocol·làries amb les cuineres es passava a un llarg i ordenat noticiari que transcorria des de les novetats familiars, passava per sobre els succeïts, la minva de rebudes de les collites, la incertesa del futur... fins l’oratge. Els xiquets, més ràpids, donàvem compte del nostre i demanàvem permís per anar a la placeta del Ravalet a pujar als cavallets, les barquetes o als cotxets. Però no us encanteu ni tardeu... era el senyal d’autorització concedida.

A la placeta? Això i més. Seria a primera hora de la vesprada, entre tres i quatre, quan intentàvem encara córrer tota la fira com cosa feta i certament ens trobàvem amb més d’un entrebanc. Ara, quan rellegesc les estrofes del precitat poeta revisc entre somriures la infantil aventura:

Tenen majors i xiquets
les pessetes gastadores
i pugen als cavallets
o a les barques voladores.


En arribar al cap de la fira i tenir que retornar pel carrer l’Ermita comprovàvem com

Pel camí d’Algemesí
ve una llarga romeria:
el poble s’aboca hui
ansiós de veure la fira.

. . . .

Com està el carrer Major!
Tot ell una massa humana...
Açò és fira i té sabor.
Vinga espentes a la gana!


I pels Quatre Cantons la situació s’agreujava encara molt més fins a límits perillosos:

-Eh!... Que em tiren la parà!
Tinguen més moderació...
Facen-se més cap allà!
Què falta d’educació!

Igual que una agrunsadora
menejaven la parà.
Un guàrdia li diu: -Senyora,
no es sufoque, no caurà.


Eixits que érem dels embossos i alliberats de les estretors, ens esmunyíem entre la gent i corríem ràpids cap a l’hostal per por d’arribar-hi tard. L’avi Bernat, palplantat davant la portalada, ens rebia ordenant-nos pujar al carro que ell ja tenia aparellat: hala, hala, pugeu que hi ha que arribar a casa de dia! La tia Pepa ja havia carregat el que havia firat pel matí. De seguida ens acomiadàvem semblant a quan de matí vinguérem. I dit i fet, l’avi prenia l’animalet del morral i iniciàvem el retorn a casa. El tio Ismael li recomanava: Bernat, penja-li el fanalet al varal del carro, no vaja a denunciar-te la Guàrdia Civil! Be Ismael... i gràcies per tot.

Es va fent poqueta nit,
molts romeus ja s’han cansat
veus com se’n van tot seguit
amb les coses que han firat.

Per milers les coixineres
reblides de margallons,
dàtils i castanyes seques,
figues negres i torrons.

Canyamel!, això és precís,
ametles i avellanetes,
carrets, cavalls, un parxís
i nines p’a les xiquetes.


Els darrers raigs daurats d’un sol que es ponia per sobre la Ribera mentre es formaven les primeres boirines encara ens acompanyaren fins a casa. Deliciosa jornada!. Més de cinquanta anys han passat d’aquestes enyorances! Molts ja no hi són però la fira ens els evoca. Ells abans i nosaltres ara fem la fira que a tots ens alliga a un mateix i continuat fil de vida. Em van dur els meus majors com a ells de segur els seus, jo també portaré els meus nets a la Fira de Guadassuar.

Josep-Antoni Domingo i Borràs

Cronista oficial d'Algemesí (fins el darrer estiu)

LA REPARTICIÓ DE LA CARN

LA REPARTICIÓ DE LA CARN


Si haguera de triar entre els actes de la festa de Sant Vicent Màrtir, no tindria cap dubte: la Repartició de la carn. Cap altre representa millor el sentit obert i popular que caracteritza les festes de Guadassuar.

És cert que no sempre he tingut la mateixa opinió. Quan era menut no entenia a què venia allò de donar tantes voltes al poble, entre un riu de gent, darrere de carros i carrosses, només per menjar quatre rosegons i arreplegar unes poques llepolies. Tota eixa parafernàlia no em deia res; al contrari, em posava molt ansiós. Després d’un any sencer esperant la fira, el que a mi realment m’importava era pujar a quantes més rodes millor.

Eixa visió negativa de la Repartició va anar canviant amb el temps. Possiblement influït pel fet que em fera músic. Eixa circumstància em mostrà una altra perspectiva de la festa en permetre’m viure-la des de dins. I és que la majoria dels esdeveniments importants de la meua infantesa i de l’adolescència estan relacionats d’alguna manera amb la Banda de Música Santa Cecília de Guadassuar. He crescut com a persona intentant seguir el pas d’uns músics majors que m’ensenyaren a interpretar molt més que una partitura. La banda ha sigut per a mi, en eixe sentit, una autèntica escola de vida.

Des dels ulls del xiquet músic, la realitat presentava una cara diferent: la Repartició de la carn ja no era un espectacle avorrit, ara més bé m’oferia l’escenari perfecte i l’ocasió idònia per poder experimentar les emocions que em reportava la condició de ser membre de la banda. Quina sensació més estimulant desfilar pels carrers, mentre notaves la mirada de la gent i t’envaïa immediatament la presumptuosa idea de creure’t el protagonista de la festa! Per no parlar dels moments que seguien a l’actuació de la banda: les converses compartides a la vora d’una barra, amb un got en la mà i l’instrument sempre a punt per si calia animar un poc l’ambient. Hi ha alguna satisfacció millor que sentir-te capaç de transmetre alegria i felicitat a la gent, encara que siga per un breu instant? Això sentia aleshores i això continue sentint cada vegada que participe com a músic en este o en altres actes semblants.

Pel que fa a l’aspecte pròpiament musical, l’acte de la Repartició tenia una importància extraordinària. Així al menys ho considerava qui en aquells temps era el director de la nostra banda, el mestre Virgilio Beltrán. Durant les setmanes prèvies a l’esdeveniment, assajàvem meticulosament els pasdobles que el director havia programat. Arribat el dia, interpretàvem cada peça musical segons l’ordre previst i amb una curiosa particularitat: no en repetíem cap. El mestre Virgilio era molt estricte en eixa i en altres coses, com per exemple en la de prohibir la beguda mentre estiguérem de servei.

Un grapat de gent, seguidors de la banda, solia acompanyar la nostra agrupació musical en el seu recorregut pels carrers del poble. Se situaven darrere, i a més de paladejar el puro i alguns gotets de mistela o conyac, assaborien cadascun dels pasdobles amb autèntica delectació. Esta colla de diletants assentia amb gestos d’aprovació quan la banda en feia sonar algun conegut i evidenciava la seua sorpresa quan es tractava d’un de nou.

Com comentava abans, la manera d’entendre este acte ha canviat amb el pas del temps. No sols en el terreny musical, que també (ara ha perdut un poc de la rellevància que tenia abans i predomina el caràcter festiu i bulliciós de l’esdeveniment), sinó també en l’àmbit social. En el seu sentit original, este acte pretenia que tots i cadascun dels guadassuarencs pogueren participar de la festa, oblidant, almenys per un dia, les penalitats de la vida. Per eixa raó, els festers feien arribar carn, altres aliments i articles de primera necessitat als més pobres.

És possible que molts opinen que accions com esta no tenen vigència actualment a Guadassuar. La caritat massa visible ens resulta ridícula i fins i tot ostentosa; segurament ens duu a la memòria aquella pel·lícula de Berlanga, “Plácido", en la qual es retratava la dualitat moral d’un grup d’altruistes i acabalats ciutadans que intentaven dur endavant una campanya nadalenca de caritat amb el lema de “sope amb un pobre”. Clar que eixe sentit caritatiu de l’acte s’ha desvirtuat amb el anys, entre altres raons perquè a hores d’ara existeixen procediments millors per a canalitzar les ajudes o per a garantir les necessitats bàsiques dels nostres veïns i veïnes. En qualsevol cas, del propòsit primigeni de la festa de la Repartició en queda ben poc.

De totes maneres, a mi m’agrada pensar que la vertadera intenció de l’acte de la Repartició de la carn és la generositat. No vull parèixer ingenu, ni tampoc massa solemne, però m’il·lusiona creure que tot això de repartir rotllets i mistela simbolitza realment el nostre caràcter com a poble, un poble que per damunt de tot és generós i solidari amb els seus i amb els de fora. M’agrada imaginar que eixa utopia és possible. Almenys, per un dia.

Rafa Polanco

Des del veïnat, des de la proximitat

Des del veïnat, des de la proximitat

Ja s’acosta Sant Vicent, el de la Roda, el de Guadassuar. Vist des del poble del costat, la sensació és dual. La primera és de nostàlgia. Perquè qui ara és adult i té la responsabilitat i l’honor de ser alcalde de l’Alcúdia, també va ser xiquet i se’n recorda ben bé d’aquella etapa de la seua vida. Un xiquet que, amb els seus amics, se n’anava a peu a Guadassuar a gaudir de la Fira. A peu, perquè hi havia la Juanita, però si et gastaves els diners en l’autobús no te’n quedaven per pujar a les atraccions.

Guadassuar estava –està- prop en molts sentits per als alcudians. Forma part del nostre paisatge infantil i d’eixes històries escoltades als nostres majors sobre fites de terme que es traslladaven, sobre baralles els dies de futbol o sobre els molts enllaços entre carabassots i roscanes, entre roscans i carabassotes. Ja ho deia Sanchis Guarner, els pobles valencians parlen mal els uns dels altres, però això és segurament perquè es necessiten, perquè són complementaris, perquè a força de mantenir contactes surt de tant en tant la picabaralla, el moment de tensió que es supera, però que es recorda.

La Fira de Guadassuar va ser durant molt de temps una festa alcudiana. No ho dic jo; ho va dir en una esplèndida novel·la editada en 1904 i que du per títol Los reyes mudos, Vicent Calvo Acacio. Ací es pot llegir com els alcudians i les alcudianes de principis del segle XX –i la cosa el va perllongar fins quan jo era xiquet, fins la dècada de 1960 al menys- esperaven la fira com aigua de maig. Perquè venia bé, en hivern, quan la taronja ja estava collida, quan no hi havia molta feina al camp, quan els homes s’agafaven una estona per anar al poble del costat per comprar eines del camp o regalar a les seues parelles el porrat o els dàtils de rameta.

La segona sensació que ens provoca és la de la consciència del canvi. ¡Com han canviat les coses en l’últim mig segle! El que abans era una recta carretera pels marges de la qual, i sense massa perill, qualsevol podia anar i tornar de l’Alcúdia a Guadassuar, ara és un nuc de comunicacions, amb un seguit de rodones, amb un trànsit constant de vehicles. Els alcudians i les alcudianes continuen anant a la Fira. Però els objectius han canviat. Ara es tracta, majoritàriament, de famílies amb xiquets menuts que volen pujar a les atraccions. Però, ni tan sols per a eixos xiquets la cosa suposa novetat, perquè ja tenen la seua fira a l’Alcúdia, la Gastronòmica que incorpora també atraccions, o perquè als seus pares, tots motoritzats, els costa poc dur-los a les fires de pujar i baixar que es munten a Alzira o València.

Els plaers del passeig i la conversa, de l’enraonament durant el camí d’anada i tornada a peu, han sigut substituïts per la velocitat i per la fruïció. D’altra banda, per a molts veïns i veïnes de Guadassuar o de l’Alcúdia, el poble veí es veu com un lloc de treball, com un lloc de pas. També, per què no dir-ho, com un lloc de contrast. Perquè en els últims anys els veïns i veïnes de cadascún dels nostres pobles han triat als seus representants en sentits diferents, han utilitzat la seua sobirania per encomanar a uns i a altres la construcció de models diferents de poble. I les comparacions són tan odioses com, pel que es veu, necessàries.

Quan nosaltres, els de l’Alcúdia, parlem del nostre urbanisme, de la nostra política mediambiental, de la situació del riu Magre al seu pas pel terme, de les contribucions, de la marxa de l’activitat cultural o del preu de la taronja, entre altres moltes coses, sovint fem comparacions amb els pobles veïns. Amb Guadassuar. És inevitable i de segur que a l’inrevés la cosa passa exactament igual.

Les nostres picabaralles de hui ja no són com aquelles d’abans, que acabaven sovint amb ensenyar-se les dents uns als altres o, pitjor encara, arribant a les mans. Ara són dialèctiques. Val a dir que el temps, i la democràcia, les han civilitzades. Ara quan l’alcalde de Guadassuar i el de l’Alcúdia no estan d’acord –amb la ubicació i la marxa de la Planta de Fem, per exemple- dirimeixen el conflicte a la premsa, a les instàncies del contenciós-administratiu. Siga com siga, sempre amb la paraula per davant.

Curiosament, ara el vincle de la Fira, de la fireta, ja no està tan arrelat, però ha sigut substituït pel vincle de les formes, de les bones formes, i de la paraula. Eixa que, segons Fuster, és l’home.
De paraula, per tant, vull dir als ciutadans i ciutadanes de Guadassuar que els seus veïns els veuen pròxims, que les comparacions no impliquen animadversió i, menys encara, mala voluntat. Tot el contrari. La proximitat ens fa còmplices en el futur d’una comarca, la nostra comarca, de la Ribera, i en la conquesta de majors quotes de benestar per a nosaltres i per als nostres descendents.

De paraula vull dir que la Fira de Guadassuar ha estat sempre un referent per als alcudians i jo personalment he de dir que a l’hora de fer un recull interior de parers, de sensacions pròpies, de records; aquestos són tots de caràcter afable, nostàlgic, d’il·lusions, de festa, de cordialitat. Records i sensacions boniques que encara tinc, fruit del saber i del bon fer d’un poble, Guadassuar, i dels seus protagonistes, els ciutadans i ciutadanes. He d’agrair i felicitar - i vull fer-ho també en nom del poble de l’Alcúdia-, a tot un poble, a tota la gent d’un poble que ha sabut crear, mantenir i potenciar un esdeveniment tan singular a la comarca, “la fireta”.

De paraula vull també agrair la iniciativa dels Festers de Guadassuar en convidar-me a escriure aquestes ratlles. En nom de tots aquells i aquelles als quals represente, i en nom propi, desitge a Guadassuar el millor futur i, ja que estem damunt, bones festes i millor fira.

Robert Martínez Correcher
Alcalde de l’Alcúdia

LA FIRETA DE GUADASSUAR I ELS D’ALGEMESÍ

LA FIRETA DE GUADASSUAR I ELS D’ALGEMESÍ

La Filodemia Riberenca (FR) o estudi de les relacions simpatètiques entre els pobles riberencs, era art conspicu i una mica intuïtiu, practicat per ments preclares i poderoses, però que al poble pla ni fu ni fa, més be tirant a fa. L’últim representant de tan ilustre art fou el llicenciat Giovanne Mustela i Fotomatón Ferrandis de Buontifarrone, genovés de nació i afincat en València des de menut, que publicà en 1787 un llibret de 61 pàgines en octava intitulat Tractatus magnus de filodemia ripariense more mathematica demonstrata., on encetava una línia d’investigació basada en frecuències estadístiques, però que no tingué continuadors.

Hui en dia la FR és ciència abstrusa i arcana. Abstrusa, perquè si abstraure els sentiments de la complexa psicologia dels individus és complicat, més ho és extraure’ls de l’informe magma de l’ànima col·lectiva d’un poble.

De tota manera, els comportaments externs ens donen alguna pista per poder esbrinar les simpaties o antipaties entre pobles veïns. I el ben cert és que entre Guadassuar i Algemesí els lligams individuals són forts i precisos. Hi havien i hi han molts matrimonis entre gent dels dos pobles, sobre tot de xics d’Algemesí que anaven a festejar a Guadassuar, on les xiques tenen justa fama de boniques i temprades. El saber popular cantat en la de l’ú o en fandango pla ja ens ho diu:

Xiques de Guadassuar,
ja podeu alçar bandera,
que els fadrins d’Algemesí
han caigut dins la ratera.

Està clar, Miquel?

També és la FR ciència arcana, val a dir antiga i poc coneguts els mecanismes mitjançant els quals actua. Per això caldria remuntar-se a finals del segle XVI, quan Algemesí i Guadassuar aconsegueixen la independència administrativa de la veïna Alzira, la qual cosa provocà una forta germanor que, soterrada, ha pervivit en el sentiment col·lectiu i que ha fet que sempre haguera una bona química i una fluïda comunicació entre els dos pobles; comunicació simpatètica perquè la viària era un camí de pols (fins l’any 1956), ple de clots i carrilades, on els carros s’enfonsaven quan plovia o les solsides el reduïen a la mitat i tallat en el temps que diuen que envoltaren el terme de canyís per a que no entrara pestilència (no està documentat) i que recorda el cantar popular en fandango (ara sí) pla:

Guadassuar poble antic,
de parets mig derrocades,
pensant-se que era Madrit
el rodaren de muralles.

Amb tot això, és clara la mútua simpatia que s’epifanava el dia de sant Vicent de la Roda acudint en masa a la fireta. Tot començava a finals de desembre quan el pare ens deia:

“Enguany no hi ha fira de Guadassuar”

Cares d’estupefacció, reguinys i fins alguna llagrimeta de les xiques, feien que vinguera de seguida l’aclariment:

“Enguany no es fa fira, perquè ja ha passat, aixina és que al mes que ve tots a la fira”

No hi havia escola per la vesprada el dia de la festa i tota la xicalla, o be en el carro del tio Paco Pulsera o a peu i acompanyats d’una persona de responsabilitat (acostumava a ser una tia fadrina), portant el berenar en una bosseta de tela, emprenia el camí de pols, agafava senderols o travessava camps on sempre hi havia algú que feia “tenca pudenta” (clavar els peus dins d’un xarco i fer-se de tarquim fins les celles). Els més desficiosos o més famolencs berenaven abans d’arribar a la fira en “ca el tio Marge” o en “ca la tia Regaora”.

L’ermita de sant Roc encenia un poc l’espurna de vore la fira que començava, ja al carrer Major, amb les parades dels toueros que portaven margallons d’ample plumero verd en sàries, vestits amb pantalons de pana, faixes, bruses de llana i espardeneyes d’espart. Hui estan protegits els margallons i no es poden ni tocar.

Seguien els qui portaven uns feixos grandíssims de canyots de canyamel. Tots volien el més alt i la tia no volia de cap manera comprar-los en eixe moment: “No vaig a portar jo els canyots tot el dia per la fira com si fora un eccehomo, i, a més, això són rabos de granera que no tenen ni suc”. Parades de dones venen torrat i unes castanyes secalloses i dures que res les reblania, cigrons secs, ametles, cacau torrat i figues farinoses. Una vella es queixava que li s’havia trencat un queixal rossegant una figa farinosa i madura. “Més madur estava el queixal”, li retrucà el firero.

A l’arribar a les parades de torrons venien les espentes i els arrepinyons, una massa humana que es creuava anant i tornant i on parar-se a xerrar era impossible. Parades de tota mena de dàtils, de joieria, de “fantasia i regalito”, de joguets. Més endavant un faquir s’engolia dos navaixes de barber, un rellotge, cristalleria de gots trencats i fins un tornillo de somier. L’home que unflava i venia bufes de tots els colors i un no acabar de “xarlatans” oferint duros a quatre pessetes, i presentant “el barrabasito de moda” i “la muñeca que dice papá i mamá”. La nòria, els cavallets, les casetes on es feia vore a la dona barbuda, la xiqueta-serpent, o aquell que deia: “Pasen señores, pasen, que va a trabajar la rata y se esconderá el ratón”. A mitjan vesprada la fira estava de gom a gom però calia pensar en tornar perquè al Gener (Al Gener, catarro, mocs i caliver) encara és curt el dia sobre allargar. Sempre es ponia el sol eixint de l’ermita i arribavem a casa cansats i a fosques.

No tornavem més prompte quan, més majors, anavem convidats a alguna casa; no més prompte, però sí més carregats de calories. Arrós de l’olla amb pilotes, que cadascuna pesava mig quilo, ternera a tallons de a dos dits, cansalada de porc, troços de pollastre i després dolços. Eixíem plens i farts i convidats per a l’any vinent amb fonda i sentida hospitalitat, com li cal al poble de les lleis (hi hagué una época en que molts xics estudiaven la carrera de Dret i d’hi el nom) i, com cal acabar l’escrit per no cansar al prudent lector, cantat en fandango pla:

En el poble de les lleis
paguen els joves pels vells,
el foraster ix de franc
i el que vol comptes, vols pleits.

Francisco José Llácer

PROGRAMA D’ACTES FIRA 2008

Fira de Guadassuar 2008

PROGRAMA D'ACTES

Dia 13 de gener, diumenge

A les 9 hores, esmorzar popular al pati de l’antic col·legi Balmes. L’entrada serà pel carrer Pare Estanislao.

Dia 19 de gener, dissabte

A les 20 h. a l’Auditori, concert del grup SPANISH BRASS LUUR METALLS, patrocinat per l’Ajuntament.

Presentació de la Fira de Sant Vicent 2008.

Acabada la presentació, a les 22 h., sopar amb ball, patrocinat pels festers a la Sala Rex, amb la col·laboració de l’Ajuntament.

Dia 21 de gener, dilluns

A les 15,30 h. eixida de la plaça de Reginaldo Barberà. Concentració i inici de la tradicional Cavalcada de la Repartició de la Carn. El recorregut serà el següent: plaça Reginaldo Barberà, Pare Estanislao, av. Constitució, Pare Efrén, Marqués de Sotelo, carrer del Crist, Algemesí, carrer Estret, Mare de Déu de la Misericòrdia, Alzira, Quevedo, Pare Vicent, Colom, Joan XXIII, i acabarà en la plaça Reginaldo Barberà.

La Repartició de la Carn la formaran, en el següent ordre: dolçainers, bolero de Guadassuar, carrosses, “quintos” d’anys anteriors i posteriors, convidats, paisans i autoritats. Tancarà la cavalcada la Banda de Música “Unió Musical Santa Cecília” de Guadassuar.

Els Festers de Sant Vicent de 2008 de Guadassuar conviden a tots els veïns i veïnes de la població a participar en la nostra desfilada cívica més important. Esperem que totes i tots eixiu al carrer i ens acompanyeu en aquest event.

Finalitzada la Cavalcada de la Repartició de la Carn, anirem tots junts fins l’Ajuntament, i des de la balconada, es procedirà a la solemne inauguració de la Fira del Porrat 2008, amb el pregó corresponent.

A continuació, autoritats, festers i festeres i tots els que ho desitgen acudiran a la inauguració de l’Exposició de RIBES VILLALBA, pintures 2003-2007, a la Sala d’Exposicions del Centre d’Usos Múltiples de l’Ajuntament.

Dia 22 de gener, dimarts

Festivitat de Sant Vicent Màrtir, Patró de Guadassuar

A l’aurora, volteig general de campanes.

A les 8 del matí, llançament de 14 salves.
A les 9 del matí, cercavila dels dolçainers i tabaleters.

A les 9,30 h., cercavila de la banda “Unió Musical Santa Cecília” de Guadassuar.

A les 12 h. a l’Església de Sant Vicent Màrtir, se celebrarà Missa Solemne en Honor al nostre Patró de Guadassuar i serà cantada per l’agrupació local “Coral Llorenç Ruiz”.
Després de la Santa Missa, cap a les 13,30 h., patrocinada per l’Ajuntament de Guadassuar, es dispararà una Monumental Mascletà, a la Gran Via, davant del Col·legi Balmes.

A les 20 h., i des de l’Església Parroquial, començarà la Solemne Processó en honor al nostre patró Sant Vicent Màrtir, per l’itinerari de costum, en la qual participaran els Festers de Sant Vicent 2008 i les seues parelles, així com els devots i devotes de Sant Vicent.

La imatge serà portada pels festers o quintos del 62 i anirà acompanyada de les autoritats; tancarà la processó la Banda de Música “Unió Musical Santa Cecília” de Guadassuar. En acabant, dins l’Església, es cantaran els “Gojos de Sant Vicent”.

A continuació la comitiva festera i les autoritats es dirigiran a la zona de l’Alter, on es dispararà un magnífic Castell de Focs d’Artifici, patrocinat per l’Ajuntament.

Dia 23 de gener, dimarts

Festivitat de la Divina Aurora

A l’alba, volteig general de campanes.

A les 6,30 del matí ens concentrarem a la plaça Major per celebrar el Rosari de l’Aurora per l’itinerari de costum.

En finalitzar el rosari, les Festeres de la Divina Aurora 2008 oferiran a tots els participants xocolate calentet i mona.

A les 19 h. a l’Església parroquial, celebrarem Santa Missa en Honor a la Divina Aurora, que serà cantada per l’agrupació local “Coral Llorenç Ruiz”.

Després de la Santa Missa, la imatge de la Divina Aurora eixirà en Solemne Processó i es recorrerà l’itinerari de costum. La imatge serà portada pels festers (quintos del 62) i anirà acompanyada de les autoritats religioses i municipals, així com de la banda de música “Unió Musical Santa Cecília” de Guadassuar. En acabant, i dins de l’Església, es cantaran les Salves a la Divina Aurora.
Per últim, i patrocinat per l’Ajuntament de Guadassuar, es dispararan uns Focs Artificials al Ravalet.