Des del veïnat, des de la proximitat
Ja s’acosta Sant Vicent, el de la Roda, el de Guadassuar. Vist des del poble del costat, la sensació és dual. La primera és de nostàlgia. Perquè qui ara és adult i té la responsabilitat i l’honor de ser alcalde de l’Alcúdia, també va ser xiquet i se’n recorda ben bé d’aquella etapa de la seua vida. Un xiquet que, amb els seus amics, se n’anava a peu a Guadassuar a gaudir de la Fira. A peu, perquè hi havia la Juanita, però si et gastaves els diners en l’autobús no te’n quedaven per pujar a les atraccions.
Guadassuar estava –està- prop en molts sentits per als alcudians. Forma part del nostre paisatge infantil i d’eixes històries escoltades als nostres majors sobre fites de terme que es traslladaven, sobre baralles els dies de futbol o sobre els molts enllaços entre carabassots i roscanes, entre roscans i carabassotes. Ja ho deia Sanchis Guarner, els pobles valencians parlen mal els uns dels altres, però això és segurament perquè es necessiten, perquè són complementaris, perquè a força de mantenir contactes surt de tant en tant la picabaralla, el moment de tensió que es supera, però que es recorda.
La Fira de Guadassuar va ser durant molt de temps una festa alcudiana. No ho dic jo; ho va dir en una esplèndida novel·la editada en 1904 i que du per títol Los reyes mudos, Vicent Calvo Acacio. Ací es pot llegir com els alcudians i les alcudianes de principis del segle XX –i la cosa el va perllongar fins quan jo era xiquet, fins la dècada de 1960 al menys- esperaven la fira com aigua de maig. Perquè venia bé, en hivern, quan la taronja ja estava collida, quan no hi havia molta feina al camp, quan els homes s’agafaven una estona per anar al poble del costat per comprar eines del camp o regalar a les seues parelles el porrat o els dàtils de rameta.
La segona sensació que ens provoca és la de la consciència del canvi. ¡Com han canviat les coses en l’últim mig segle! El que abans era una recta carretera pels marges de la qual, i sense massa perill, qualsevol podia anar i tornar de l’Alcúdia a Guadassuar, ara és un nuc de comunicacions, amb un seguit de rodones, amb un trànsit constant de vehicles. Els alcudians i les alcudianes continuen anant a la Fira. Però els objectius han canviat. Ara es tracta, majoritàriament, de famílies amb xiquets menuts que volen pujar a les atraccions. Però, ni tan sols per a eixos xiquets la cosa suposa novetat, perquè ja tenen la seua fira a l’Alcúdia, la Gastronòmica que incorpora també atraccions, o perquè als seus pares, tots motoritzats, els costa poc dur-los a les fires de pujar i baixar que es munten a Alzira o València.
Els plaers del passeig i la conversa, de l’enraonament durant el camí d’anada i tornada a peu, han sigut substituïts per la velocitat i per la fruïció. D’altra banda, per a molts veïns i veïnes de Guadassuar o de l’Alcúdia, el poble veí es veu com un lloc de treball, com un lloc de pas. També, per què no dir-ho, com un lloc de contrast. Perquè en els últims anys els veïns i veïnes de cadascún dels nostres pobles han triat als seus representants en sentits diferents, han utilitzat la seua sobirania per encomanar a uns i a altres la construcció de models diferents de poble. I les comparacions són tan odioses com, pel que es veu, necessàries.
Quan nosaltres, els de l’Alcúdia, parlem del nostre urbanisme, de la nostra política mediambiental, de la situació del riu Magre al seu pas pel terme, de les contribucions, de la marxa de l’activitat cultural o del preu de la taronja, entre altres moltes coses, sovint fem comparacions amb els pobles veïns. Amb Guadassuar. És inevitable i de segur que a l’inrevés la cosa passa exactament igual.
Les nostres picabaralles de hui ja no són com aquelles d’abans, que acabaven sovint amb ensenyar-se les dents uns als altres o, pitjor encara, arribant a les mans. Ara són dialèctiques. Val a dir que el temps, i la democràcia, les han civilitzades. Ara quan l’alcalde de Guadassuar i el de l’Alcúdia no estan d’acord –amb la ubicació i la marxa de la Planta de Fem, per exemple- dirimeixen el conflicte a la premsa, a les instàncies del contenciós-administratiu. Siga com siga, sempre amb la paraula per davant.
Curiosament, ara el vincle de la Fira, de la fireta, ja no està tan arrelat, però ha sigut substituït pel vincle de les formes, de les bones formes, i de la paraula. Eixa que, segons Fuster, és l’home.
De paraula, per tant, vull dir als ciutadans i ciutadanes de Guadassuar que els seus veïns els veuen pròxims, que les comparacions no impliquen animadversió i, menys encara, mala voluntat. Tot el contrari. La proximitat ens fa còmplices en el futur d’una comarca, la nostra comarca, de la Ribera, i en la conquesta de majors quotes de benestar per a nosaltres i per als nostres descendents.
De paraula vull dir que la Fira de Guadassuar ha estat sempre un referent per als alcudians i jo personalment he de dir que a l’hora de fer un recull interior de parers, de sensacions pròpies, de records; aquestos són tots de caràcter afable, nostàlgic, d’il·lusions, de festa, de cordialitat. Records i sensacions boniques que encara tinc, fruit del saber i del bon fer d’un poble, Guadassuar, i dels seus protagonistes, els ciutadans i ciutadanes. He d’agrair i felicitar - i vull fer-ho també en nom del poble de l’Alcúdia-, a tot un poble, a tota la gent d’un poble que ha sabut crear, mantenir i potenciar un esdeveniment tan singular a la comarca, “la fireta”.
De paraula vull també agrair la iniciativa dels Festers de Guadassuar en convidar-me a escriure aquestes ratlles. En nom de tots aquells i aquelles als quals represente, i en nom propi, desitge a Guadassuar el millor futur i, ja que estem damunt, bones festes i millor fira.
Robert Martínez Correcher
Alcalde de l’Alcúdia
